Després de donar-se a conèixer al Festival de Cannes amb Después de Lucía (2012), Chronic (2015) i Las hijas de abril (2017), el mexicà Michel Franco s’ha convertit en un habitual de la competició pel Lleó d’Or. Al 2020, Nuevo Orden es va emportar el Lleó de Plata Gran Premi del Jurat del festival, el 2021 va concursar amb Sundown i aquest any torna a fer-ho amb Memory, un drama íntim ambientat a Nova York i interpretat per Jessica Chastain i Peter Sarsgaard.
Sylvia és una assistent social amb una vida senzilla i endreçada. Té una filla adolescent, treballa en un centre de dia atenent persones amb discapacitat mental, acudeix a les sessions d’Alcohòlics Anònims i evita tenir vida social. Una nit, després de la reunió d’antics alumnes de l’institut, un home, Saul, la seguirà fins a casa seva. A partir d’aquí sorgirà una relació entre aquests dos personatges que d’una manera o altra estan condicionats per la memòria i els records. Sylvia traumatitzada per uns fets tràgics del passat que condicionen la seva vida actual i la manera de relacionar-se amb els altres. Saül pateix demència senil el que li provoca pèrdua de la memòria recent i actuacions fora de tota lògica. Dues persones grans d’edat, però a qui la condició psicològica i mental les condiciona per poder viure vides plenament adultes i autònomes, cosa que provoca que el seu entorn se senti amb el dret i fins i tot l’obligació de dir-los com han de viure la seva vida.
Com és habitual al cinema de Michel Franco, també a Memory decideix guardar-se cartes a la màniga. Anar facilitant la informació a l’espectador de manera gradual perquè vagi quadrant les peces que justifiquin els comportaments dels personatges, les causes que els porten a actuar així. I que obliguin l’espectador a reconstruir l’esquema mental i les seves suposicions a mesura que es desvetllen els misteris dels personatges. Amb la circumstància agreujant que de vegades la font de la informació són els protagonistes la percepció de la realitat dels quals es troba condicionada per la seva situació mental, el que porta a dubtar sobre l’autenticitat de la informació.
A això cal afegir algunes llicències de guió, escrit pel mateix Michel Franco, que escapen de la lògica i fan encara més complicada aquesta composició de la situació per part de l’espectador: per exemple, costa de creure algunes de les actuacions o absència de reaccions del personatge de Sylvia com s’entesta a mostrar la pel·lícula per altra banda, encara està profundament afectada pels traumes del passat, o que una persona amb aquest perfil, historial i situació es consideri apta per treballar amb persones amb malalties mentals. Com si la seva situació només afectés o condicionés la seva vida a conveniència del guió.
Tot i aquestes llicències del guió, Michel Franco demostra una sensibilitat i una generositat poc habitual en els seus treballs anteriors en el retrat dels seus personatges i la relació entre ells, recolzat en les interpretacions sòbries i mesurades de Jessica Chastain i Peter Sarsgaard. Dos personatges ferits, de dol i vulnerables que Michel Franco tracta amb una delicadesa estranya al seu cinema que recorda Chronic, l’altre projecte nord-americà de la seva filmografia, com si el seu país i els seus compatriotes el posessin agressiu.
Envía una resposta