En una de les frases més cèlebres de Dràcula de Bram Stoker (1992) que va dirigir Francis Ford Coppola, el comte afirmava que havia recorregut oceans de temps per trobar la seva estimada. Aquesta adaptació molt lliure de ‘La Bestia en la jungla’ de Henry James dirigida pel francès Bertrand Bonello planteja el recorregut invers. En un futur distòpic proper, el 2044, dominat per la intel·ligència artificial les emocions humanes es consideren una amenaça. Per poder fer carrera a la feina Gabrielle (Léa Seydoux) haurà de purificar el seu ADN tornant a les seves vides passades per retrobar-se amb Louis (George MacKay) i superar els seus traumes del passat.
Ja a Casa de Tolerancia (2011) i a Zombi Child (2019), Bonello suggeria l’efecte de fets del passat en un present amb què no estaven necessàriament relacionats. A Nocturama (2016) i a Coma (2022), els efectes de la tecnologia a la societat actual. Però La Bête és la primera incursió de Bonello a la ciència ficció. Ambiciosa per la seva estructura de tres temps i de tres línies temporals. I ambiciosa en manejar un concepte abstracte com la depuració de l’ADN, encara que si bé Bonello planteja un món dominat per la intel·ligència artificial on les emocions humanes es consideren una debilitat, no desenvolupa aquesta idea més enllà del punt de partit necessari del film.
La Bête transcorre en tres temps i espais: l’alta societat del París del 1910, Los Angeles el 2014 i una altra vegada París en un futur distòpic el 2044. En cadascun una tragèdia plana sobre la protagonista. O almenys ella ho sent així. Una gran inundació el 1910, el gran terratrèmol i la masculinitat tòxica el 2014 i la dictadura tecnològica el 2044. Tres amenaces que la tenallen i que l’obsessionen i que condicionen la vida que li agradaria viure. A través d’un artefacte purificador, la protagonista viatjarà a les seves vides passades, el 1910 primer i el 2014 després amb l’objectiu de desbloquejar els traumes, purificar l’ADN i convertir-se en una ciutadana exemplar per a la societat del 2044.
Bonello, que competeix per primera vegada en la seva carrera pel Lleó d’Or, estructura La Bête amb dos grans blocs temporals corresponents a cadascun dels temps del passat i insereix els esdeveniments de 2044 com a arrencada, punt d’unió i final de la pel·lícula. Una estructura clara i diàfana, però que provoca també que La Bête es percebi com la suma de tres pel·lícules. Les seves tres parts estan rodades en diferents formats, diferents tons i diferents estils, cosa que dificulta la percepció de La Bête com una obra total.
Es troba a faltar un esforç més gran de síntesi, plantejar un joc més consistent de referències, de picades d’ullet, d’interconnexions formals o de fons entre les diferents parts que haguessin alleugerit les gairebé dues hores i mitja de durada del film. La secció del 1910 i la del 2014 són molt diferents, però també tenen moltes parts en comú. Però tal com les planteja Bonello, poden resultar repetitives. Les seves parts poden funcionar millor o pitjor de manera independent, les imatges i els temes plantejats poden ser més o menys pertorbadors, però la suma de tots no acaba de funcionar. La Bête és una pel·lícula romàntica. Sobre l´amor i els sentiments. Però l’acostament de Bonello és fred i calculat, el que apel·la sobretot, a la part racional i analítica dels seus espectadors per sobre de les emocions.
Envía una resposta