D’acord amb el que va comentar el mateix Woody Allen a la roda de premsa de la pel·lícula al Festival de Venècia en què s’ha presentat fora de concurs, tret que aparegui un milionari amb un munt de diners per finançar el seu següent projecte a Nova York, Golpe de Suerte serà l’última pel·lícula del veterà director. I és que a punt de fer els 88 anys, havent dirigit més de 50 pel·lícules i amb la polèmica que el persegueix cada vegada que presenta un nou projecte, ja s’ha guanyat la jubilació. I si és així, ho faria deixant un bon gust de boca als espectadors.
Amb Golpe de suerte tanca el cercle que va començar amb Matchpoint (2005) fa 18 anys. Davant els problemes per finançar els seus projectes, Allen que sempre havia tingut més èxit a Europa que als Estats Units, va “emigrar” creativament al vell continent i va començar a portar els seus projectes per mitja Europa darrera del rastre dels diners. Després de la seva etapa londinenca, va rodar a Barcelona, a Roma, a Sant Sebastià i amb Golpe de Suerte torna al Paris que ja va visitar a Todos dicen I Love You (1996) i a Midnight in Paris (2011). I tanca el cercle que va començar el 2005 perquè en certa manera Golpe de Suerte és filla de Matchpoint. Aquí també hi ha un triangle amorós, un ambient de diners i de luxe, desaparicions i/o crims misteriosos i la sort i l’atzar són claus en l’evolució dels personatges. I de la mateixa manera que Matchpoint era una simplificació de temes i assumptes ja plantejats a la superior Delitos y faltas (1989), Golpe de Suerte simplifica encara més la proposta de Matchpoint. Però el que perd en ambigüitat, negror i terbolesa ho guanya en lleugeresa, frivolitat i agilitat. Perquè si bé Golpe de Suerte no està a l’alçada dels grans títols de l’àmplia filmografia del seu director, sí que és una millora considerable respecte a les seves últimes pel·lícules.
Aquesta vegada l’acció transcorre a París i rodalies, els seus personatges són francesos i per primera vegada a la filmografia d’Allen els diàlegs no són en anglès, sinó en francès. Els seus protagonistes són Fanny (Lou de Laâge) i Jean (Melvil Poupaud), una parella aparentment ideal. Tenen èxit en les seves professions, tenen diners, són guapos, viuen en un apartament de somni en una de les millors zones de París, es deixen veure pels locals de moda de la ciutat, els caps de setmana s’escapen a una preciosa caseta al mig d’un bosc… Un dia, ella es trobarà amb Alain (Niels Scheneider), antic company de l’institut que va estar colat per ella i que passa una temporada a París a la recerca d’inspiració per acabar la novel·la que està escrivint. Entre trobades no tan fortuïtes i passejades pels romàntics parcs i bulevards parisencs… ens podem fer a la idea del que passa entre tots dos.
D’aquesta manera Fanny es veurà atrapada en la dicotomia entre l’home triomfador en l’àmbit econòmic que li ofereix una vida acomodada, de luxe, seguretat, ordre, rigor i rutina i l’artista bohemi, el creador sensible, la incertesa, l’aventura i la passió. Entre viure en un gran apartament en un barri exclusiu decorat amb obres d’art i mobiliari de disseny o sobreviure en unes coquetes i recollides golfes parisenques. L’arribada de la seva mare (Valérie Lemercier) a París és el detonant de l’embolic que conforma Golpe de suerte. Un embolic que com ja és habitual al cinema recent de Woody Allen, mancant un desenvolupament més treballat de la trama i escudant-se en els capricis de l’atzar i la importància de la sort a la vida, avança recolzant-se massa en els socorreguts i una mica tramposos deus ex machina.
Tal com passa als films d’Allen des de Café Society (2016), des que Vittorio Storaro va assumir la direcció de fotografia, la posada en escena i el treball de càmera són més cuidats i elaborats que a les seves pel·lícules anteriors. Golpe de Suerte visualment llueix més cuidada i sofisticada, malgrat aquesta llum càlida mediterrània que sense cap justificació de vegades s’entesta a utilitzar, però sense perdre l’aire lleuger i àgil, a què també hi contribueix una selecció de temes jazz més moderna del que sol ser habitual al cinema d’Allen, un repetit Cantaloupe Island inclòs.
Envía una resposta