FALLEN LEAVES. Deseando amar
Dotze anys després de la seva última participació amb Le Havre, el finlandès Aki Kaurismaki ha tornat a la competició per la Palma d’Or amb Fallen Leaves, un dels millors títols vistos aquests dies a Cannes, una comèdia romàntica amb el segell inconfusible del director.
Tot i que l’espectacle va començar abans de la projecció. El Festival de Cannes té el bon detall de mostrar l’arribada dels espectadors i les estrelles del passi de gala de cada tarda i de cada nit a la pantalla del Gran Teatre Lumière per a entreteniment dels espectadors que estan a la butaca esperant l’inici de la projecció. En aquesta ocasió, Aki Kaurismaki va decidir fer l’espera més entretinguda i començar amb el show abans de la pel·lícula saltant-se contínuament el rígid protocol de la catifa vermella i la pujada de les escales del teatre. Interactuant amb els càmeres de televisió, amb els fotògrafs i fent broma amb el mateix Thierry Frémaux. Quan va entrar a la sala, tenia el públic completament entregat i animat.
Fallen Leaves és cinema social. Els seus protagonistes són un home i una dona de classe obrera enfrontats a la precarietat laboral a la pròspera Finlàndia. I també és una comèdia romàntica. Els seus dos protagonistes formen una parella destinada a entendre’s tot i que el destí no els ho posa fàcil. Però malgrat tots aquests impediments, laborals i afectius, Kaurismaki els tracta amb dignitat i fins i tot amb afecte, amb la seva sornegueria i el to irònic habituals. Dos solitaris interpretats de manera supèrbia per Alma Pöysti i Jussi Vatannen.
Tot i evitar el naturalisme, des del laconisme de les seves interpretacions, al seu tractament visual i l’absurditat de moltes de les situacions, el que planteja Fallen Leaves se sent com una cosa veritable, honesta i emotiva. De manera senzilla i directa. Amb uns quants plans i situacions, Kaurismaki aconsegueix establir l’enllaç entre els dos protagonistes abans fins i tot que es trobin. I poques vegades un pla d’un plat i uns coberts en un carretó de la compra o en una galleda d’escombraries havien estat tan suggeridors. La posada en escena de Kaurismaki és tan senzilla com eloqüent. El seu minimalisme és ple de significats.
I a més a Fallen Leaves es succeeixen els homenatges al cinema per a gaudi dels aficionats al setè art. La pel.lícula està regada de referències a El Dinero o El diario de un cura de campaña de Bresson, a Banda aparte i Pierrot, el loco de Godard, a Breve encuentro de David Lean, a Rocco y sus hermanos de Luchino Visconti, Los muertos no mueren de Jim Jarmusch i Chaplin. Un festí pels cinèfils. Al cinema de Kaurismaki li senta molot bé deixar de banda les històries d’immigrants com El Havre o El otro lado de la esperanza. A Fallen Leaves hi ha gran part dels elements habituals del seu cinema, però el director finlandès aconsegueix que en aquesta pel.lícula es gaudeixin com quelcom fresc, nou i vivaç.
Envía una resposta