La documentalista Alice Diop (NOSOTROS, 2020) no ha pogut debutar millor a la ficció. Va guanyar el Gran Premi del Jurat a l’últim Festival de Venècia amb aquest absorbent drama judicial sobre maternitats i relacions maternofilials. També va obtenir el guardó a millor òpera prima en aquest certamen. Premi que ha repetit als Cèsar lliurats fa escasses setmanes.
Diop i les seves coguionistes Amrita David i Marie Ndiaye s’han basat en les transcripcions d’un judici que va obsessionar la realitzadora: el de Fabienne Kabou, una immigrant senegalesa acusada d’haver matat la seva filla de tot just un any abandonant-la adormida a la platja mentre pujava la marea. Diop es va sentir tan commoguda que al final del judici havia decidit fer una pel·lícula.
Al film, l’alter-ego de Diop és Rama (Kayine Kagame), una professora i escriptora parisenca que es trasllada a la ciutat costanera de Saint-Omer, a prop de Calais, per seguir un impactant judici. Els seus editors esperen un reportatge literari sobre el cas de Laurence Coly (Guslagie Malanda), acusada d’haver assassinat la seva filla com ho va fer Kabou. Coly addueix que va actuar induïda per un conjur.
Durant el judici l’acusada desgrana impassible, amb una serenitat electrificant, una infància solitària al Senegal, l’emigració a França i la relació amb el pare de la seva filla. I insisteix a ser víctima de la màgia negra. Un relat que sorprèn i enerva jutge i fiscal, representants de la França laica. Durant les absorbents sessions del judici afloren qüestions de raça, classe i sexe, xoc cultural, identitat. Diop ens converteix en molts moments en jutges interrogadors alhora que ens obliga a interrogar-nos.
El testimoni de Coly i dels testimonis afecten sobre manera Rama. La seva família procedeix del Senegal com Coly, totes dues dones han estudiat, viuen en parelles interracials i estan distanciades de la seva mare. Embarassada, Rama veu aflorar els seus fantasmes sobre la maternitat i la complicada relació amb la seva mare. Amb una realització sòlida, en què se sostenen de la mateixa manera els diferents plans, destaca l’actuació de les gairebé novel·les Kagame i sobretot Malanda. La seva interpretació d’una Coly impàvida, freda gairebé fins al final, fa que no puguem retirar la mirada d’ella.
Envía una resposta