SUR L’ADAMANT (On The Adamant) de Nicholas Philibert
Deu anys després de que mostrés ‘La Casa de la Radio‘ a la secció Panorama, un dels grans documentalistes en actiu avui dia torna a Berlín. Competeix per l’Ós d’Or amb aquesta aproximació a un peculiar centre de dia. L’Adamant és una estructura flotant al Sena que acull persones amb problemes mentals. L’equip de cuidadors intenta evitar el deteriorament i la deshumanització dels seus pacients a través de tota mena d’activitats i jocs participatius.
Dia a dia, s’obren els llistons que serveixen de persianes i es reinicia l’activitat a la barcassa. Pacients, personal sanitari i assistencial es reuneixen a una taula. Compten els diners de la caixa registradora del bar, decideixen les activitats de les properes setmanes i reben de tant en tant els nous. Dia a dia, l’equip de Philibert es va guanyant la confiança d’uns éssers danyats.
Com acostuma el veterà documentalista s’acosta amb cura, amb tacte als seus personatges, sense jutjar-los. Tal com es fa al curs de fotografia al vaixell, a estones els malalts són els subjectes retratats, en altres els cuidadors, posant en el mateix pla els dos grups. Un documental amable que no m’evita un cert neguit moral. Com si en comptes de treure a la llum aquests malalts que sempre hem volgut amagar, estigués abusant de la seva imatge.
LIMBO d’Ivan Sen
Director aborigen australià, Ivan Sen, va causar sensació a la Berlinale del 2002 on va guanyar el premi a millor òpera prima amb ‘Beneath Clouds’. Reconegut per la seva descripció de magnífics escenaris naturals, captura en blanc i negre la bellesa d’una zona de mines d’òpal a Austràlia per filmar un “true detective” vindicatiu però caspós.
Simon Baker dóna vida al detectiu Travis Hurley que s’allotja a l’hotel gruta Limbo en una zona minera per investigar un cas de fa 20 anys. L’assassinat no resolt d’una noia aborigen. Per això s’entrevista amb el germanastre de la noia, Charlie (Rob Collins), un miner turmentant per la mort de la seva germana, amb la germanastra Emma (Natasha Wanganeen) que atén el bar mentre cria fills propis i aliens i amb Joseph (Nicholas Hope) el germà del principal sospitós, però mai inculpat miner blanc. Les anades i vingudes del detectiu fan aflorar el racisme sistemàtic, la discriminació contra la comunitat aborigen.
Només se salva aquest #BlackLivesMatter, aquest passar comptes amb el recent passat racista d’Austràlia, tan en voga per cert a l’illa nació. Amb personatges manits (Baker és un addicte a punt de perdre el seu fill) i situacions previsibles. La secció oficial d’un gran festival li queda gran.
BLACKBERRY de Matt Johnson
Sorprenent també resulta la incorporació a la lluita per l’Ós d’Or de la nova proposta de Matt Johnson. L’actor i director canadenc ha adaptat en to de comèdia el llibre multivendes ‘Losing the signal‘ sobre l’auge i la caiguda meteòrica del primer Smartphone. El mòbil que va canviar la manera de comunicar-nos, però que va acabar convertint-se en “aquell telèfon que vam tenir abans de tenir un Iphone”, com es recorda en algun moment de la pel·lícula.
El tauró d’una empresa tecnològica (Glenn Howerton) gairebé no es fixa en dos nerds (Jay Baruchel i el propi Johnson) que li presenten el prototip d’un mòbil revolucionari: un telèfon que permetrá trucar, enviar missatges i rebre i enviar correus. Un mòbil cridat a ser loficina fora de l’oficina. Caigut en desgràcia, l’executiu explota el filó que li ofereixen els dos inventors.
Blackberry és una mena d’híbrid entre ‘La red‘ i ‘El lobo de Wall Streeet‘, una comèdia àcida sobre inventors naïfs tot just sortits de la universitat assetjats per llops financers, un relat dels grans negocis i la necessitat de liderar.
TÓTEM de Lila Avilés
Després que brillés al seu pas per Donostia amb la seva òpera prima, ‘La Camarista‘, Lila Avilés era un dels noms esperats en aquesta Competició de la Berlinale. La mexicana s’ha col·locat a les travesses d’alguns. Abandona les habitacions d’hotel, però continua treballant les connexions entre les relacions i els espais tancats. En aquesta Totem, l’escenari és una gran casa familiar on se celebrarà l’aniversari del jove pare i pintor, Tona (Mateo García Elizondo). Potser el seu darrer aniversari.
A aquesta casa arriba la seva filla, Sol (Naíma Sentíes), una nena de sis anys, acompanyada de la seva mare. Ella vol veure el seu pare, però “el teu papa està descansant, el amor meu” li diu la cuidadora i les germanes del pare. I la comminen a ajudar amb els preparatius. Sol actua així de testimoni de les diferents maneres d’enfrontar-se a la pèrdua de cadascun dels membres de la família. Avilés va recollint signes de vida: els insectes, les plantes i els animals que poblen la casa i sobretot un conjunt d’éssers humans que necessiten recolzar-se. Pel·lícula preciosista, que es veu amb gust, encara que amb la sensació que no ens descobreix res de nou.
Envía una resposta