ROTER HIMMEL (AFIRE) de Christian Petzold
Quan arribes tard a un festival assegura’t que comences amb bon peu. El consagrat Christian Petzold, un dels cinc alemanys que lluiten per l’Ós d’Or en aquesta 73a edició, ens ha donat la benvinguda. Amb Roter Himmel (Afire, el seu títol en anglès), Petzold aborda la segona part de la trilogia que va començar amb ‘Ondine, un amor para siempre‘. Aquella li va valdre el prestigiós premi Fipresci i l’Ós de Plata a la interpretació femenina per a Paula Beer que torna a actuar sota les ordres de Petzold.
Com va fer a l’anterior, Petzold torna a conjugar aigua amb amor, però aquí li inclou el foc com a tercer element. Leon (Thomas Schubert) i Felix (Langoston Uibel) s’instal·len a la casa de camp dels pares de l’últim a la costa bàltica per acabar els seus projectes respectius. Però no estan sols. A la caseta s’hi ha instal·lat també Nadja (Paula Beer) qui rep les visites d’un amant a les nits. Mentre afloren les inseguretats de Leon per escriure el seu segon llibre i Nadja es converteix en un objecte de desig, els incendis assolen la costa. I la lleugeresa inicial torna en tragèdia.
Director acostumat a treballar amb protagonistes femenines, Petzold ens ofereix un interessant estudi de caràcter d’un mascle feble, vulnerable i fins i tot a estones patètic – magníficament interpretat per Schubert. Davant, Nadja es relleva propietària de si mateixa, és certament no la Nadja que Leon veu.
DISCOBOY de Giacomo Abbruzzese
Un altre dels actors fetitxe de Petzold, l’excel·lent Franz Rogowski, protagonitza el debut al llargmetratge de ficció del documentalista Giacomo Abbruzzese. L’italià ens proposa a Discoboy, un film formalment preciós, captivador, però potser massa ambiciós al fons amb una barreja de molts temes d’actualitat amb creences africanes.
Rogowski dóna vida a un bielorús que entra de manera il·legal a Europa. En el viatge, perd el seu company d’aventura, cosa que li deixarà una petjada permanent. Després d’arribar a la somiada, s’enrola a la Legió Estrangera per regularitzar la seva situació. Al seu destí es creua Jomo (Morr Ndiaye), un habitant del delta del Níger que amb la seva germana Udoko (Laetitia Ky) s’enfronten a les petrolieres espoliadores del seu medi ambient. I la petjada, el dolor de la pèrdua, es converteix en escletxa insalvable.
Amb ressons d”Apocalipsis Now‘, és impossible no referenciar ‘Beau Travail‘, però lluny de la sobrietat argumental de Claire Denis, Abbruzesse es fa confús al abastar massa temes – la crisi dels refugiats, l’espoli africà i la contaminació, els grups mercenaris,… La fotografia de Hélène Louvart (‘Nunca, casi nunca, a veces, siempre‘ i ‘La Hija Oscura‘ i la música del productor d’electrònica Vitalic ens posen en trànsit.
20.000 ESPECIES DE ABEJAS de Esti Urresola
Després dels llargs de Céline Song i Giacomo Abbruzzese, la tercera òpera prima d’aquesta Competició. L’alabesa Esti Urresola Solaguren signa un debut sòlid i reivindicatiu ple d’al·legories i amb unes actrius en estat de gràcia. La pel·lícula opta al premi a millor òpera prima del festival a més dels guardons de la Competició.
En plena crisi sentimental i professional, Ane (una supèrbia Patricia López Arnaiz) viatja amb els seus fills des de la ciutat bascofrancesa de Baiona al seu poble a la muntanya alabesa per passar l’estiu. La seva mare, Lita (l’excel·lent Itziar Lazkano) està entretinguda amb la recerca de la imatge del sant que han robat de l’església mentre la tia Lourdes es dedica a l’apicultura. Un esperit lliure pensador, connectat a la natura, interpretat amb solidesa una vegada més per Ane Gabarain.
Mentre Ane intenta consolidar-se com a artista a l’antic taller del seu pare, el seu fins ara tercer fill, Aitor, reivindica la seva identitat: es diu Lucía. La resta de la família haurà de reaccionar a aquesta consolidació identitària. Atenció a Sofia Otero, la nena actriu natural que dóna vida a Lucía. Públic i premsa han rebut amb calidesa aquest film sobre la identitat, i les herències i els silencis familiars.
ART COLLLEGE 1994 de Liu Jian
El pintor i realitzador Liu Jan torna a la Competició de la Berlinale després d’optar als màxims guardons del certamen fa sis anys amb el segon llarg, ‘Have a Nice Day‘, que va ser la primera pel·lícula d’animació xinesa a Competició. Jan torna amb aquest retrat de la joventut xinesa al moment d’obertura del país comunista a Occident.
El mateix Jan era estudiant d’art a Nanjing durant aquest període. La cinta segueix un grup d’estudiants enredats en històries d’amor i amistat, en recerca artística, ideals i ambicions arribats amb les noves influències. Són joves atrapats entre tradició i modernitat, decidint què volen ser. Plagada de referències més o menys subtils i de gestos artístics, cada fotograma ha estat dibuixat a mà pel professorat i l’alumnat de la prestigiosa Acadèmia d’Art Xinès. I compta, entre d’altres, amb la veu del director Jia Zhangke. Cal lloar-li aquest regust per l’artesanal i aquest repàs d’un període definitori xinès, però els personatges caricaturescos i les incessables converses filosòfiques resulten carregoses.
Envía una resposta