“Los reyes del mundo” de Laura Mora
La secció Oficial d’avui iniciava el concurs amb la presentació de la segona pel.lícula de la colombiana Laura Mora, que així fa el salt a la categoria reina des de la secció Nuevos Directores on havia presentat la seva ópera prima Matar a Jesús.
Ara, a Los reyes del mundo, ens presenta en Rá (Carlos Andrés Castañeda) i els seus quatre amics en un periple cap a la terra promesa on esperen complir els seus somnis. Un viatge vital que s’inicia a Medellín i que els ha de portar dins a una parcel·la que ha heretat de la seva àvia en una zona rural. Pel camí els nois maduraran, s’enfrontaran a diversos reptes i de pas es redescobriran a sí mateixos, en un món caòtic on hauran de lluitar pels seus drets i la supervivència, des d’un present on no tenen res cap a un possible futur d’esperança.
I Laura Mora retrata aquest recorregut amb una gran sobrietat, enfrontant l’entorn i els individus, la ciutat i el món rural, l’experiència exterior i la íntima dels seus protagonistes, els somnis i la realitat. Tampoc amaga la realitzadora la crua realitat i el context en el que viuen els joves, dominat per un govern o unes guerrilles que condemnen les seves esperances i converteixen aquest seu en un món brut i empobrit. Perquè al final, el periple de Rá i els seus amics no deixa de ser una mostra d’una Colombia condemnada a viure entre la utopia i la crua realitat.
“Carbon” de Ion Bors
Precisament a la secció Nuevos Directores avui hem assistit a la presentació de “Carbon” un altre periple per un país amb les seves idiosincràsies, en aquest cas marcades per la guerra i un canvi de règim. El moldau Ion Bors tira d’un to una mica més humorístic, humor negre i absurd en alguns trans, precisament per mostrar les absurditats d’un moment històric en un poble proper al front de guerra en el 1992, just quan Moldàvia s’apropa a les celebracions del seu primer any d’independència de la Unió Soviètica.
Mentre l’alcalde (Igor Caras-Romanov) supervisa les festivitats i intenta treure’n rèdit polític, un jove conductor de tractors, Dima (Dumitru Roman) veu en el premi que els soldats que van lluitar a la guerra de Transnistria, un apartament a la capital, una oportunitat de solidificar la relació amb la seva nóvia (Adriana Bîtca). Com que ell mateix no hi va ser soldat, demana l’ajuda del seu amic Vasea (Ion Vântu), veterà de guerra, perquè l’acompanyi al front. Però pel camí es trobaran un cos carbonitzat i començaran a viure una cadena d’aventures per aconseguir enterrar el cadàver.
Polítics corruptes, soldats, agents del KGB, afamats homes de negocis, religiosos i la gent del poble amb ganes de festa composen tot un corall de personatges per acompanyar els protagonistes en una situació ridícula que permet a Bors composar la seva comèdia particular sobre un conflicte del que ni pretén explicar-ne els components històrics més que per generalitzar sobre l’absurditat i els efectes destructius de la guerra.
“Corsage” de Marie Kreutze
En una jornada plena de films a la secció Perles d’altres festivals, la primera d’avui ha estat Corsage o La emperatriz rebelde. En ella, Marie Kreutze ens apropa de nou a la figura de Sissi, o Elisabeth emperatriu d’Austria i Reina d’Hungria, des d’una perspectiva menys edulcorada de les que havíem vist fins ara.
En aquesta interpretació lliure i alliberada de la vida de Sissí, la realitzadora es focalitza en un any de la seva vida, quan la protagonista (Vicky Krieps) compleix els 40 anys. I ens la presenta en la intimitat, en la relació amb el servei, amb la seva pràctica de distraccions que no fan més que avorrir-la, amb la seva rebel·lia contra les convencions socials i amb la complexa relació personal amb el seu marit, l’Emperador Franz Joseph (Florian Teichtmeister) i la seva filla, comptant amb el seu fill i el seu amant com a poques vàlvules d’escapament.
Marie Kreutze planteja la seva història amb una mirada amb vocació de transcendir l’època en què es desenvolupa. Ho fa en l’aspecte visual i també en el musical, on inserta diverses revisions a la clàssics d’èxits de la música pop. Perquè de fet a través d’Elisabteh parla de tantes dones atrapades per corsés reals o metafòrics en les seves relacions familiars, sexuals, socials i laborals. I en aquest joc de contradiccions compta amb la gran interpretació de Vicky Krieps, capaç de capturar i transmetre totes les contradiccions d’aquest personatge agredolç, a estones amable i a estones ambiciós i dèspota, víctima de les circumstàncies en les que li ha tocat viure i a la vegada amb voluntat d’aprofitar la seva situació privilegiada per desafiar-les.
“Crímenes del futuro” de David Cronenberg
I per tancar les perles i la jornada del dia ens enfrontem, i no es gens fàcil a altes hores de la nit, a la darrera proposta de David Cronenberg. Una extraña, tèrbola i hipnòtica mostra de cinema fantàstic protagonitzada per Viggo Mortensen, Léa Seydoux, Scott Speedman i Kirsten Stewart.
Amb guió del mateix Cronenberg, Crimes of the Future ens porta a un futur distòpic en què el cos humà, en l’objectiu d’adaptació a l’entorn i la supervivència, és capaç de generar nous òrgans i mutacions. I com cal esperar també, l’espècie humana és capaç de fer-ne un espectacle i convertir la metamorfosi dels òrgans en un espectacle performatiu d’avantguarda.
Crimes of the Future és una pel·lícula visualment sòbria i continguda. Hi ha una mica d’aparell orgànic estrany i pertorbador, alguna víscera més del que és habitual al cinema convencional, però el film destaca pel seu component més racional i reflexiu.
Crimes of the Future és una pel·lícula en què els personatges parlen. Molt. Sense pressa, però sense pausa. Sobre la creació artística, el control dels cossos per part dels poderosos, sobre la destrucció mediambiental, sobre l’amor. Una mena de malson futurista lànguid i cerebral.
Misteriosa, tèrbola i atractiva. Però també malaltissa i suggerent. Un entorn lúgubre, opressor i decadent. Que de mica en mica atrau i atrapa, però no arrabassa. Recolzada en uns diàlegs discursius i explicatius. Cronenberg abandona l’acció i redueix la peripècia narrativa al mínim. Més tendra i romàntica que trencadora o sorprenent. Almenys per als coneixedors de la filmografia de Cronenberg.
Envía una resposta