“Winter Boy” de Christophe Honoré
El francès Christophe Honoré era l’encarregat d’arrencar avui la competició a la Secció Oficial, sense gaires sorpreses ni ganes d’innovar el seu cinema, retornant sobre temes recurrents tant sencills i complexes com la naturalesa humana: amor, dol, homosexualitat, autodescobriment…
A Winter Boy, el seu protagonista es Lucas (Paul Kircher), un adolescent la vida del qual va un tomb radical després d’una inesperada treagèdia. En ple procés de dol, la seva mare (Juliette Binoche) accepta que vagi a passar uns dies a París amb el seu germà Quentin (Vincent Lacoste). Un cop allà, en Lucas se sentirà atret pel millor amic del seu germà, en Lilio (Erwan Kepoa Falé) però tot aquest mar de sensacions el portaran a prendre males decisions.
Honoré recau en el terreny en què se sent còmode de les històries emocionals, fent-se de nou càrrec tant de la direcció com del guió, a més de fer una aparició esporàdica interpretant al pare del jove protagonista. Emocionals però no sobrecarregades, ja que opta per apropar-nos més a moments sencills i íntims buscant la complicitat de l’espectador a través de somriures, plors, balls o ira continguda que acompanyen la gestió del mar de sentiments que atrevessen els seus personatges. Un objectiu que acompleix tot i que en aquesta ocasió el resultat li queda més difús i menys concret en diversos fronts que en alguns dels seus films anteriors.
“Suro” de Mikel Gurrea
El següent film a competició ens retorna a casa. De la mà del donostiarra Mikel Gurrea, a Suro coneixem a l’Elena (Vicky Luengo) i l’Iván (Pol López), una parella urbanita d’ecologistes que decideix anar a viure a una masia en una zona rural. Però el canvi d’ambient no farà altra cosa que agreujar els problemes més intims de la parella que veia en aquesta aposta un món idílic on criar la seva futura filla.
Amb un guió tan hàbil com el seu ús de les imatges, Gurrea ens exposa amb tanta subtilesa com contundència la caiguda als inferns de la vida d’aquesta parella. Detalls i pinzellades que van aflorant paulatinament ens porten d’un dia a dia prometedorament idíl.lic a una realitat de tensions, interessos i ambicions enfrontades o una masculinitat mal gestionada.
Així, Suro ens endinsa en una trama que sap portar-nos de forma intel.ligent per un camí pel que aborda grans temes de present com l’ecologia, la lluita de classes, el contrast de la vida de ciutat i la vida al camp, l’autoengany en les relacions de parella o la gestió de la identitat de gènere.
“A hundred flowers” de Genki Kawamura
Tancar la competició del dia ha estat tasca del japonès Genki Kawamura. El nipó aborda una història sobre la memòria i malalties com l’Altzeimer o la demència, darrerament habituals al cinema. I ho fa d’una manera complexa barrejant diferents personatges, localitzacions i linies temporals que tot i la seva potencial dispersió acaben ajudant l’espectador a apropar-se amb la persona malalta i els familiars que l’envolten patint les terribles conseqüències de la seva dolencia. Aquí aquests són la Yuriko (Mieko Harada), una ex-professora de piano amb demència, i el seu fill Izumi (Masaki Suda).
A través d’ells Kawamura realitza un apropament molt honest i sensible a l’enfermetat posant el focus en un aspecte que en massa ocasions s’obvia com és els efectes que més enllà del malalt té en el seu entorn. Tot hi contribueix, des de l’ús del color i les imatges que escull el realitzador, a l’exquisit treball de muntatge de Sakura Seya, el treball dels protagonistes i un plantejament a cavall entre realitat i poesia.
Amb tot aconsegueix transitar per un tema tan abordat últimament sense caure en tòpics ja vistos o llocs comuns sensiblers, sino posar-hi una veu pròpia que suposa una agradable sorpresa per ser aquest un debut en el llargmetratge per part del seu director.
“Don’t worry, darling” de Olivia Wilde
A la Secció Perles d’avui arribava No te preocupes, querida de Olivia Wilde, després del seu pas per Venècia amb tot el rebombori que l’envoltà aleshores per les suposades males relacions entre directora i protagonista.
La pel·lícula ens trasllada a la dècada dels 50 i a una comunitat artificial i ideal construïda a la meitat del desert on entre precioses cases d’una sola planta amb verdíssims i cuidadíssims jardins hi viuen les famílies protagonistes. I mentre ells van a treballar en els seus llustrosos cotxes de colors pastís, les seves esposes es queden a casa cuidant-la, dels seus fills i preparant exquisits guisats per quan els esposos tornin esgotats de la feina. Tot preciós i primorós gràcies a la direcció artística de Mary Florence Brown, el disseny de producció de Katie Byron, els decorats de Rachael Ferrara i el vestuari d’Arianne Philips captats per la fotografia de Matthew Libatique i al so de la música de John Powell i una selecció força òbvia d’èxits de l’època. I per si no n’hi hagués prou, de tant en tant organitzen unes festes en què s’ho passen d’allò més bé. Un retrat ideal de l’Amèrica gran que alguns conservadors nord-americans enyoren.
Només pel seu punt de partida i la manera de representar el món dels suburbis de classe acomodada queda clar que Olivia Wilde té presents El Show de Truman, Pleasantville o Eduardo Manostijeras. Encara que millor no seguim amb les referències cinematogràfiques o acabarem esbudellant la pel·lícula a algú.
Però aviat la protagonista, una magnífica Florence Pugh, comença a sospitar alguna cosa. Té un marit guapo que l’adora (Harry Styles), una casa fantàstica, unes amigues estupendes, una vida social intensa, però a aquest món ideal li van sortint esquerdes i ella decideix investigar-ho. El més probable és que a aquestes alçades l’espectador també tingui les seves sospites de que en aquest món ideal hi ha gat tancat. Afroamericans en uns suburbis pròspers dels anys 50? plans zenitals amb coreografies que recorden Busby Berkeley? Cases plenes de miralls en què es veu la seva protagonista contínuament reflectida? De la mà d’Alice, la protagonista, s’anirà descobrint fins a quin punt aquestes sospites, les de la mateixa Alice i les de l’espectador, són fundades.
No te preocupes, querida és un intent de fer cinema de denúncia social utilitzant elements del cinema fantàstic. De manera vistosa i prevalent l’espectacle. Al film hi caben la denúncia de les condicions de la dona en una societat masclista, de la societat capitalista en què prevalen la posició social i econòmica, del consum i els béns materials com a elements que cobreixen les mancances en altres aspectes, del treball com a nucli sobre el qual gira la vida. Però malgrat tot, el film s’esgota quan falta gairebé un terç de metratge. El film decau i es torna repetitiu. Però el guió té guardat un as a la màniga. Un darrer foc d’artifici per afrontar la traca final. El pitjor és que malgrat la seva espectacularitat, que se’ns vengui com a gran veritat revelada, es queda en un parany, en més del mateix i al final No te preocupes, querida acaba sent molt soroll per no res.
Envía una resposta