Amb una jornada densa i cinematogràficament molt variada, encarem el final del primer cap de setmana del festival. Una jornada que ens ha portat per Romania, França, Itàlia i culminava amb una grandissima mostra del cinema nacional ambientat en un recòndit poblet de Galicia. Tot plegat mostrant les febleses humanes ja sigui des de la controvèrsia en una escola, al cru enfrontament en un poblet rural o entre fastuosos palaus.
“Sparta” de Ulrich Seidl
La primera pel·lícula que ens esperava d’avui venia precedida per la polèmica. El darrer film de Ulrich Seidl venia a Donosti cridat a ser la nova “A Serbian film” per la controvèrsia que arrossegava des de la seva temàtica i la forma d’abordar-la fins a les acusacions cap al seu realitzador d’explotació de menors pel tracte als nens que apareixen al film. Però si bé Venècia va optar per prohibir-ne la projecció, Jose Luis Rebordinos ha tirat de valentia i ha recolzat la seva presentació al certamen.
I a què venen tants escarafalls? Doncs a que Sparta aborda el delicadíssim tema de la pederàstia contraposant el personatge d’un pare violent però protector i un mestre de judo amable que en realitat és un pederasta. El director confronta els dos caràcters en un petit poble de Romania venint a plantejar un discutible debat entre les dues alternatives i els acompanya en els moments que reflecteixen les seves relacions amb els menors i en les mostres de posterior penediment.
Seidl incomoda l’espectador amb alguna escena pertorbadora i encara més amb el què es deixa al calaix però deixa que assumim a través de comportaments del protagonista. I tot i que alguns fins i tot hi han vist per part de Seidl una voluntat de compadir-se del personatge del pederasta, en qualsevol cas no reeixiria en el seu propòsit. Així al final ens trobem davant d’una pel.lícula que suposa un repte pels espectadors, que s’han de plantejar si realment estan disposats a presenciar en pantalla qualsevol tipus de temàtica i personatge, veure’ls caure en els seus vicis encara que impliquin menors, que amb intenció malaltissa o provocadora plantegen un debat entre si és millor un progenitor abusiu o un pederasta i que encara deixa la sensació que se t’ha ficat al cervell sense dulcificacions ni imatges que encara haguessin pogut ser molt més explícites. Com un “t’he fet partir però dona gràcies que encara hagués pogut ésser pitjor” de manual.
“The innocent” de Louis Garrel
Molt més lleugera i d’estructura clàssica ha estat la proposta de Louis Garrel que amb “The innocent” presentava la seva quarta pel.lícula com a director. El francès explica en clau de comèdia com l’Abel (el mateix Louis Garrel), un noi que no acaba de refiar-se del nou marit de la seva mare Sylvie (Anouk Grinberg), un exconvicte interpretat per Roschdy Zem, a qui ella va conèixer treballant a la presó, acabarà embolicat en una esbojarrada trama criminal.
“The innocent” és divertida i entretinguda, amb els seus girs de guió i la progressiva caiguda d’Abel, acompanyat de la seva millor amiga Clemence (Noémie Merlant), en tota mena d’embolics que van en contra del seu caràcter prudent i sensat dins del seu petit nucli vital. Un plantejament senzill però efectiu que Garrel aconsegueix conduir en tot moment cap on vol i que se serveix de l’habilitat interpretativa de la parella que formen Grinberg i Zem per una banda (ella una dona molt més disposada a expremer la vida que el seu jove fill i ell un ex presidiari apassionat disposat a viure per sobre dels prejudicis que l’ataquen) i la del propi Garrel amb Merlant (ell amb el seu efectiu aspecte de noi corrent i despistat atrapat a contracor en una situació que el supera i ella com la pacient amiga que està tant enamorada d’ell com desesperada per la seva manera d’aferrar-se al seu tràgic passat).
“Il Boemo” de Petr Václav
I en la Secció Oficial passavem de l’habitual Garrel a un novell en la competició donostiarra, el realitzador txec Petr Václav. La seva primera concurrència a concurs es tracta de la biografia d’un compositor de finals del segle XVIII, Josef Myslicecëk, aquí reconvertit en Giuseppe Venatorini o més conegut encara pel sobrenom de Il Boemo (Vojtech Dyk).
Contemporani de Mozart, fou un respectat compositor que experimentà un progressiu ascens superant els seus orígens, que aconseguí ser reputat en el món artístic tot i que els compositors no eren a l’escalafó més alt a nivell de fama i retribució, i que encegat pel triomf i les ànsies d’èxit acabà caient.
Visualment vistós i musicalment interessant, tot i que amb poc a excel·lir en el seu desenvolupament, el film de Václav es desenvolupa entre palaus, sales de ball, teatres, màscares venecianes i espectaculars indumentàries. Un escenari lluent per on es mouen les misèries humanes a través d’intrigues, passions, amors, enveges, estratagemes i falses aparences. I on també contrasta l’aparença física del protagonista a qui una sífilis acaba desfigurant el rostre. En tot cas, una manera correcta d’apropar-nos a un personatge desconegut per la gran majoria i que quedà eclipsat per altres en els registres de la història de la música.
“As Bestas” de Rodrigo Sorogoyen
I amb moltíssima menys parafernalia però molt més efectisme ens ha impactat la nova pel.lícula de Rodrigo Sorogoyen. A “As Bestas” es serveix d’un grup molt petit de personatges i un escenari igualment minúscul que resulta corprenedora des del minimalisme tot desenvolupant una història inspirada en uns fets reals.
Els seus protagonistes són l’Antoine (Denis Menochet) i la Olga (Marina Foïs) un matrimoni francès que s’instal.la en un raconet rural de Galicia amb la intenció de viure una vida tranquil·la, dedicats a una petita explotació d’agricultura ecològica. Però la diversitat d’interessos i opinions sobre l’acceptació de l’oferta d’una empresa energètica que vol invertir en els terrenys que ocupa el poble els portarà a enfrontar-se als altres habitants del lloc. En especial als dos germans Anta (Luís Zahera i Diego Anido). Entre els dos bàndols s’anirà coent una tensió que acabarà portant tràgiques conseqüències.
Tot i la seva llarga durada (2h i 15 minuts), “As Bestas” t’atrapa en el seu nus, en aquest conflicte que té les seves arrels en maneres d’entendre la vida i d’afrontar les perspectives de futur que calen en el més fons de la naturalesa humana. I hàbilment, amb el seu angoixant in crescendo amenitzat només amb esporàdics moments per la distensió just abans del següent embat, el film de Sorogoyen i Isabel Peña ja no t’abandona ni quan surts de la sala de cine. Un resultat del que són còmplices els desplegaments interpretatius dels seus 4 protagonistes i una gran factura tècnica, i que converteixen sens dubte “As Bestas” en una de les grans pel.lícules del cinema nacional d’aquest any.
Envía una resposta