NO BEARS de Jafar Panahi

No importa que guanyés el Leopard d’Or de Locarno del 1997 amb El espejo. I el Lleó d’Or de Venècia del 2000 amb El círculo. O l’Ós d’Or de Berlín del 2015 amb Taxi Teheran. O el premi al millor guió del Festival de Cannes del 2018 per Tres caras. Aquest estiu com a conseqüència de la condemna pública a la repressió contra els artistes i professionals del cinema del seu país i l’exigència de l’alliberament dels seus col·legues Mohammad Rasoulof (La vida de los demás) i de Mostafa Al-Ahmad, les autoritats de l’Iran van decidir executar la sentència de sis anys de presó que penjava sobre Jafar Panahi des del 2010. Així que amb l’eloqüent absència del seu director, una butaca buida amb el seu nom a la zona reservada a l’equip de la pel·lícula al passi de gala de la pel·lícula ho deixava clar, s’ha presentat No Bears. Una absència que es fa especialment palesa atès que No Bears està protagonitzada pel mateix Jafar Panahi interpretant un director de cinema amb problemes amb les autoritats.

NO BEARS Jafar Panahi

Rodada quan Panahi encara es trobava en situació de llibertat condicional, el director torna a fer de la necessitat virtut com ja fes a Esto no es una película o Taxi Teherán. Aprofita i incorpora les imposicions i les restriccions imposades per les autoritats iranianes al plantejament i al desenvolupament de la trama de la pel·lícula i aquesta vegada a més amb millors resultats que als films esmentats.

El protagonista de No Bears és un director de cinema, interpretat pel mateix Panahi, que es troba en un petit poble de la frontera entre l’Iran i Turquia, mentre dirigeix des de la distància i gràcies a la tecnologia el rodatge d’una pel·lícula a Turquia a la que una parella intenta aconseguir papers que els permetin escapar a Europa. El director no pot sortir de l’Iran per la qual cosa decideix instal·lar-se al lloc més proper possible al lloc del rodatge. Mentre resideix al poble haurà de conviure amb els seus veïns i bregar amb les autoritats locals quan acaba sent l’eventual propietari de la prova d’una relació d’una parella de joves locals que contravé el que dicta la convenció i la tradició de la localitat.

NO BEARS Jafar Panahi

afar Panahi estableix clares relacions, paral·lelismes i analogies entre el que passa al Panahi personatge i a Panahi en la realitat. La irracionalitat de la tradició i els convencionalismes, la intransigència de les autoritats locals i el contrast amb la facilitat de la relació amb els veïns remeten a la situació de la relació entre Panahi i els poderosos del seu país. A més, en els seus intents de millorar les comunicacions amb els seus companys de rodatge coneixerà el funcionament de les màfies de traficants de persones, moltes vegades més repressores que les mateixes autoritats. I així el que podria ser una pel·lícula sobre dues històries d’amor al límit (si bé una mica desequilibrada per la desigualtat en el calat de les dues històries), en contra de les convencions i de la norma es converteix, sense necessitat de dramatismes, ni carregar les tintes, en una contundent denúncia de la repressió iraniana contra el seu poble i contra els seus creadors i les seves conseqüències.

BEYOND THE WALL de Vahid Jalilvand

L’iranià Vahid Jalilvand es va emportar el premi FIPRESCI de la secció Orizzonti de 2015 del Festival de Venècia amb la seva òpera prima, Wednesday May 19. El 2017 es va emportar els premis a la millor direcció i al millor actor per a Navid Mohammadzadeh de la mateixa secció per el seu següent film, No Date, No Signature. El 2022 fa el salt a la competició pel Lleó d’Or, amb aquest neothriller sobre la relació entre un home cec tancat al seu auster domicili i una dona que fuig de la policia. O una cosa així. Perquè a Beyond The Wall res no és el que sembla. O sí. Amb un pols ferm i una posada en escena hàbil i original, realitat, memòria i imaginació es fonen en un conjunt suggerent i atractiu que només a la part final, un cop assimilat per l’espectador el seu artefacte narratiu i davant la manca d’un discurs de més calat que li aporti més entitat dramàtica, decau.

BEYOND THE WALL Vahid Jalilvand

La pel·lícula arrenca poderosa amb l’intent de suïcidi del seu protagonista. Jalilvand roda els preparatius i l’execució amb detall i tensió, fent que l’espectador no pugui apartar la mirada de la pantalla, però sense necessitat de recórrer a la morbositat. A partir d’aquí i mitjançant una hàbil utilització del so (crits, sirenes de diferents orígens) i el muntatge, Jalilvand anirà canviant els punts de vista, els espais i els temps de la narració de manera contínua i fluida, i per mitjà de flashbacks donant un context i un per què al que mostra a la pantalla. Un joc entre la realitat, la memòria, el present i el passat recolzat a més a més en dues grans interpretacions de la seva parella protagonista (Navid Mohammadzadeh, una altra vegada, i Dayana Habibi) que si bé no aconsegueix culminar les expectatives creades durant gran part del seu metratge , confirma Jalilvand com un narrador original, hàbil i molt personal.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X