BLONDE de Andrew Dominik

Per fi ha arribat Blonde, la pel·lícula de Marilyn. La primera pel·lícula qualificada NC-17 (la qualificació gairebé X als Estats Units) produïda per una plataforma de streaming. Netflix en aquest cas. La pel·lícula de l’accent cubà d’Ana de Armas interpretant una icona tan nord-americana com Marilyn. La primera pel·lícula de ficció del neozelandès Andrew Dominik des de Mátalos suavemente després de deu anys dedicat a fer documentals de Nick Cave.

Blonde Andrew Dominik Ana de Armas

Blonde no és un biopic a l’ús. Segons el director, aquesta adaptació de la novel·la del mateix títol de Joyce Carol Oates, un relat ficcionat inspirat en la vida de Marilyn Monroe, és ‘una allau d’imatges i esdeveniments‘. I no li durem la contrària. Perquè aquest retrat íntim de Norma Jean, la persona fagocitada pel personatge Marilyn Monroe creat per Hollywood és un festí visual. En aquest viatge a l’interior de la ment de Norma Jean, Dominik no s’ocupa gaire a explicar-nos la carrera de l’actriu, els seus èxits o els seus problemes als rodatges. Sacrifica la fluïdesa narrativa, per una mirada impressionista, pel relat d’alguns fets concrets que van marcar la vida de l’actriu. Al cap i a la fi, qui vulgui conèixer aquests aspectes més concrets de la seva biografia, només ha de fer una cerca per internet.

El fim és un desplegament de canvis de format, de salts del blanc i negre al color, de ralentins, de diferents tipus de posada en escena… D’un director obligant-nos a fixar-nos que ell és un autor. I durant la majoria del temps la pel·lícula és un plaer per als ulls. Amb una concepció visual pensada per gaudir-ne en una sala de cinema. Tot i que la immensa majoria del públic que la vegi, ho farà al televisor de casa quan l’algoritme li indiqui que és la pel·li que ha de veure aquesta setmana. És cosa dels temps. I del mercat.

Blonde Andrew Dominik Ana de Armas

Blonde és plena d’idees visuals que l’allunyen d’una narració convencional. Però també resulta sobrexplicada i subratllada. Algunes d’aquestes idees autorals cauen en el que és grotesc (Dominik s’entesta a mostrar fins a tres vegades les imatges dels fetus d’una Marilyn embarassada, inclòs un desconcertant pla des de l’interior de la matriu), en el xàfec (amb un muntatge estranyíssim entre les imatges que suposem que han provocat la qualificació NC-17 als Estats Units i el que un dels intervinents a l’escena està veient a la televisió) o en el publicitari (especialment a la part del trio amorós amb els fills de Charles Chaplin i Edward G. Robinson (amb imatges que semblen extretes d’un reportatge fotogràfic per a una revista de moda).

Blonde pretén ser un viatge absorbent i fascinant per la vida de la protagonista, pels aspectes més íntims, per la forma de pensar, de veure la vida, les alegries i el patiment, els traumes i la lluita per superar-los, els abusos que va haver de superar, l’enfrontament entre el personatge públic i la persona real, però per culpa d’aquelles idees autorals que no sempre funcionen, la fascinació i l’enlluernament desapareixen.

Blonde Andrew Dominik Ana de Armas

Dominik recrea amb encert, però sense treure’ls tot el partit dramàtic a aparicions de Marilyn Monroe a Niebla en el alma, el seu primer protagonista, a Niágara, on ja Hollywood la venia com a bomba sexual, Los caballeros las prefieren rubias, que dóna lloc a la menció de la diferència de salari entre ella i la coprotagonista Jane Russell, La tentación vive arriba i l’enregistrament de la icònica imatge de la faldilla al vent en passar per sobre d’una reixeta de metro o Con faldas y a lo loco, i la lluita de la pròpia Marilyn amb Billy Wilder per evitar l’encasellament en el mateix tipus de papers.

La Marilyn de Blonde és una dona en contínua recerca del pare absent. Des de l’inici de la pel·lícula que recrea la seva infància fins al final de la seva vida, la seva relació amb els homes està condicionada per la necessitat de cobrir el buit deixat per l’absència de la figura paterna com el guió s’entesta a fer-nos recordar contínuament. I aquesta recerca marca també els seus matrimonis amb Joe DiMaggio (interpretat per Bobby Cannavale) i Arthur Miller (Adrian Brody), que malgrat ocupar molts minuts al film mai no són esmentats pels seus noms de forma explícita.

Blonde Andrew Dominik Ana de Armas

Ana de Armas i l’equip de maquillatge i perruqueria, vestuari, fotografia i caracterització en general aconsegueixen una semblança sorprenent de l’actriu d’origen cubà amb Marilyn Monroe, però aquesta no és una pel·lícula per a lluïment dels dots interpretatius de l’actriu. Blonde és sobretot un vehicle per a lluïment del director que és qui en tot moment manté el protagonisme. El pitjor de Blonde és que malgrat les seves gairebé tres hores de durada, poc afegeix al coneixement general de la persona i del personatge previs. L’aparent retrat íntim de la personalitat es queda en la repetició d’idees del personatge ja conegudes per qualsevol aficionat al cinema i en el seu intent de reivindicar la persona, més enllà de la bomba sexual amb poques llums utilitzada i abusada de manera més o menys literal pels poderosos per al seu propi benefici, acaba fent la impressió que segons Dominik la realitat no estava tan allunyada del que pretén denunciar.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X