THE SON de Florian Zeller

Fa dos anys el dramaturg francès Florian Zeller va sorprendre la comunitat cinèfila amb El padre, el seu debut en la direcció del llargmetratge basat en una obra de teatre escrita per ell, en què gràcies a una posada en escena enginyosa i inventiva i dues immenses actuacions d’Anthony Hopkins i Olivia Colman transmetia a l’espectador les sensacions del seu protagonista malalt d’Alzheimer. Un èxit que el va portar a guanyar dos Oscars, el de millor guió adaptat i el de millor actor protagonista per a Anthony Hopkins en aquella cerimònia en què tot estava preparat perquè el guardó de la nit se l’emportés Chadwick Boseman.

THE SON Florian Zeller Hugh Jackman

En la seva segona pel·lícula, The Son, torna a adaptar amb l’ajuda de Christopher Hampton una obra escrita per ell mateix, i com és deduïble pel títol aquesta vegada el que pateix una malaltia mental és el fill. El repartiment està encapçalat per Hugh Jackman, Laura Dern, Vanessa Kirby i el jove Zen McGrath.

Desposseït del joc que li oferien els canvis de punt de vista en la posada en escena a la seva anterior pel·lícula, The Son no acaba sent més que un telefilm de luxe. De luxe per un repartiment encapçalat per Hugh Jackman, Laura Dern, Vanessa Kirby i el jove Zen McGrath (encara que les seves interpretacions no estiguin a l’alçada del que requereixen els seus personatges), per aquests pisos on viuen els seus protagonistes o per aquestes oficines en què treballen, però no pel seu plantejament o el seu desenvolupament.

THE SON Florian Zeller Hugh Jackman

L’acostament que fa The Son al drama de les malalties mentals als adolescents és simple i groller. Hi ha la incomprensió i la desorientació del fill davant la seva situació, la impotència dels pares, el xantatge emocional per part del fill, el sentiment de culpabilitat dels pares divorciats, però el desenvolupament dels fets resulta superficial i anodí, les interpretacions planes i el conjunt es remata amb un tercer acte en què es posen en qüestió la versemblança i el mer sentit comú del narrat i el film es lliura amb desvergonyiment a la més grollera manipulació sentimental de l’espectador.

THE LORD OF THE ANTS de Gianni Amelio

Això de Gianni Amelio (Niños robados, Lamerica) amb The Lord of the Ants sembla un atreviment. Gairebé una provocació. S’atreveix a presentar una pel·lícula amb les formes, fetes i maneres del bon cinema clàssic. Elegància a la posada en escena, un tempo mesurat i controlat, claredat expositiva, bones interpretacions, una recreació de l’època solvent. Ni més ni menys.

THE LORD OF THE ANTS Gianni Amelio

Basada en fets reals, The Lord of the Ants gira al voltant del judici que va patir a mitjans dels anys 60 el poeta, dramaturg i director italià Aldo Braibanti, acusat d’un delicte de plagio, un delicte similar al de corrupció de menors però aplicable a persones de qualsevol edat, amb origen a la Itàlia feixista i que encara seguia en vigor en aquella època, encara que la raó real de la condemna fos la seva homosexualitat i la relació amb el jove de bona família que el va denunciar.

Amelio divideix el film en tres parts: el prejudici amb la vida en un centre on Braibanti reunia joves de diferents disciplines culturals per contribuir a la seva educació global, la recreació del judici a Braibanti i els articles d’un periodista entossudit a denunciar el que està passant i el postjudici, amb la vida dels protagonistes una vegada executada la sentència. I se centra en tres personatges: el mateix Braibanti (Luigi Lo Cascio), Ettore (Leonardo Maltese), el seu jove aprenent, i Ennio (Elio Germano), un periodista encarregat de cobrir el judici, un personatge i una subtrama que malgrat els esforços d’Elio Germano no acaba d’encaixar de manera fluida a la narració i provoca certa dispersió dramàtica del film.

THE LORD OF THE ANTS Gianni Amelio

Amelio enfronta la tradició a la modernitat, allò urbà a allò rural, l’església a l’art i al progrés en una dicotomia que encara avui gairebé 60 anys més tard en molts casos segueix passant i una marginació que avui dia segueix tenint lloc.

SAINT OMER d’Alice Diop

I també va de judicis i de reivindicació de l’acusat, en aquest cas una dona negra de mitjana edat, Saint Omer, el debut a la direcció de llargmetratges de ficció de la directora parisenca Alice Diop. Per això s’inspira en el cas real d’una dona d’origen senegalès que va ser acusada d’haver matat la seva filla en deixar-la abandonada en una platja perquè la marea se l’emportés. L’objectiu de Diop no és tant la defensa de la dona acusada, sinó la reivindicació de la dona de color, de la seva dignitat, com a dona de caràcter, instruïda, eloqüent i amb unes característiques culturals específiques que en el judici s’arriben a posar en dubte, allunyada de mirades condescendents o paternalistes que encara avui dia es donen al cinema. L’objectiu no és denunciar la injustícia del judici, sinó del tractament que es dóna a les dones negres a la societat actual.

SAINT OMER Alice Diop

Com a contrapunt mostra a Rama, una novel·lista també de color que va a la localitat on se celebra el judici a documentar-se per a un relat al voltant d’una actualització del mite de Medea que té previst escriure. Allà se sentirà com una estranya en un petit poble del nord de França on les opcions polítiques són d’extrema dreta.

Sense més suport dramàtic, Saint Omer és una pel·lícula poc amable per a l’espectador. Aspra i crua. Diop no cerca complicitats fàcils en la seva reivindicació, però la seva contundència és notòria, encara que es es prengui massa temps per fer-ho.

LOVE LIFE de Kôji Fukada

El director de Harmonium debuta a la competició pel Lleó d’Or amb aquest melodrama familiar al voltant del duel, l’absència i la presència de fantasmes del passat i la manera com un fet tràgic i inesperat afecta el seu entorn familiar. Tots sabem que la ment humana pot prendre decisions estranyes i incomprensibles en situacions traumàtiques. Que les accions derivades d’una tragèdia potser no es caracteritzin per la seva lògica i sentit comú. I Love Life n’està plena. De girs argumentals imprevisibles per la manca de coherència. O per l’absència d’una explicació que d’alguna manera ajudi que l’espectador entengui les seves raons.

LOVE LIFE Kôji Fukada

No és qüestió d’exigir una relació causa efecte, però seria agrair una mica de coherència en les decisions. Però la distància amb què Fukada decideix explicar la història no ajuda. Potser si hagués focalitzat més la narració en el personatge femení, si s’hagués centrat més en el seu trauma, en la comprensió del seu dol, l’espectador no es sentiria de tant en tant expulsat de la pel·lícula ni percebria la tragèdia dels seus personatges com una cosa aliena.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X