THE ETERNAL DAUGHTER de Joanna Hogg
The Eternal Daughter és una pel·li de mansions encantades. Però no és qualsevol pel·lícula de mansions encantades. Tens els seus fantasmes, els seus esperits, la seva boira, les seves aparicions, els seus cruixits del terra de fusta, el grinyol de les frontisses de les portes, el seu vent que no deixa de bufar en tota la nit, però tot passat per la sensibilitat i la mirada de la directora de les dues parts de The Souvenir. The Eternal Daughter és màgica i seductora. Misteriosa i transparent alhora.
És el viatge d’una directora de cinema amb la seva mare amb l’objectiu de documentar-se per al proper projecte a la mansió que molts anys enrere va pertànyer a la seva família, convertida ara en hotel amb més o menys encant. La directora de cinema la interpreta Tilda Swinton. La mare, també. De fet, podríem considerar The Eternal Daughter com una mena de tancament de la sèrie The Souvenir. A les tres pel·lícules la directora de cinema es diu Julie i la seva mare Rosalind. A les dues primeres pel·lícules el paper de la directora de cinema està interpretat per Honor Swinton Byrne, alhora filla a la vida real de Tilda Swinton que interpreta la seva mare. Un joc entre actrius i personatges que Hogg utilitza amb fins dramàtics en aquesta ocasió. Un suggeridor joc de metacàsting per a aquest tancament perfecte de l’autobiografia lliure que Joanna Hogg ens ha fet arribar els darrers anys amb The Souvenir I i II.
Tilda Swinton està magnífica en tots dos papers. No cal esperar gaire temps perquè l’espectador deixi de veure l’anomalia que la mateixa actriu interpreti dos personatges diferents i es quedi únicament amb els personatges. I gràcies a un ajustat treball de posada en escena i de planificació sense haver de recórrer a efectes visuals o trucs de càmera, malgrat les nombroses seqüències que comparteixen tots dos personatges, però res que la màgia del pla/contraplà no pugui resoldre. El salt d’un personatge a un altre és fluid i natural gràcies al talent interpretatiu de Tilda Swinton i al de posada en escena de Joanna Hogg. Tant quan recorren la casa i la mare recorda anècdotes d’aquestes habitacions com quan la directora confessa la sensació de filla eterna perquè no ha tingut descendència o en les converses més banals.
Però dèiem que The Eternal Daughter és una pel·lícula de mansió encantada. Joanna Hogg fa seus molts dels elements del gènere de terror. I en aquest terreny també demostra el seu mestratge per a la posada en escena. En la forma de rodar aquests passadissos i escales, al cruixir dels terres de fusta, al grinyolar de les frontisses o al continu ulular del vent. El desassossec i la sensació de misteri que aconsegueix amb la manera de seguir el vagar nocturn de Tilda Swinton per tota la casa ja ho voldrien moltes pel·lícules del gènere.
The Eternal Daughter és una pel·lícula sobre ser mare, sobre ser filla i sobre les relacions mare filla. Sobre la creació artística. Sobre allò que inspira els artistes i sobre com ho reflecteixen en les seves creacions. Sobre el pas del temps i el llegat que deixem. A The Eternal Daughter passat, present i futur es fonen, es dilueixen, se’n fan un de manera magistral.
ALMAS EN PENA EN INISHERIN de Martin McDonagh
Després del seu periple nord-americà rematat amb sengles Oscar per a Frances McDormand i Sam Rockwell per les seves interpretacions a Tres anuncios en las afueras, el londinenc Martin McDonagh torna a Europa, aquesta vegada a Irlanda, en companyia de la parella protagonista de la seva òpera prima, Escondidos en Brujas, Colin Farrell i Brendan Gleeson, magnífics tots dos.
Inisherin és una pequeña illa al costat d’Irlanda. Una petita comunitat en què la vida transcorre al marge de la resta del món. Som a principis del segle XX i encara que de tant en tant arribin els sons de les explosions de la guerra civil que es lliura just a l’altra banda de la franja d’aigua que la separa d’Irlanda, això són coses que no els afecten. Una comunitat que McDonagh presenta de forma àgil i divertida a l’arrencada del film: la germana de Padraig, el propietari del club, el policia, el seu fill, el capellà, una anciana misteriosa que actua com a oracle, el gos de Colm, el burret de Padraig… tots ells perfectament interpretats per un repartiment irreprotxable.
Almas en pena en Inisherin parla duna amistat. O més, precisament, del final d’una amistat. La de Padraig (Colin Farrell) i la de Colm (Brendan Gleeson). De cop i volta aquest últim ha deixat de parlar al primer. Un dia decideix deixar d’acudir a la seva cita diària al pub local per fer unes pintes i parlar de les seves coses. Aquest fet generarà un efecte dòmino a tota la comunitat que es veurà més afectada per aquest fet que per la guerra civil que decidirà el futur del seu país.
Padraig és senzill, una mica simple i feliç amb la seva vida sense complicacions. Colm és més gran, violinista aficionat i complerts els 60 li han entrat les urgències per aprofitar el temps de vida que li queda. No pot perdre el temps. Ha de crear el seu llegat. I als seus plans el molesta Padraig. Almas en pena en Inisherin és un film en continu moviment. Sobretot seguint Padraig pel seu deambular per l’illa intentant trobar un nou sentit a la seva vida. Pels espectaculars paisatges de l’illa, al costat del mar braví, sota el cel gris, pels prats verds i entre tanques de pedra. I com és norma al cinema de Martin McDonagh és ple d’enginy i d’humor. Amb un to lleuger i jocós. Encara que a mesura que avanci la pel·lícula es torni més fosca en una escalada gradual d’agressions cada cop més agressiva i violenta. Per molt idíl·lic que sembli Inisherin, aquesta és una pel·lícula de Martin McDonagh. Perquè al rerefons i generalment fora de camp ocorren coses terribles. I la comèdia gairebé blanca de l’inici s’acaba convertint en una cosa molt negra.
Envía una resposta