NO TE PREOCUPES, QUERIDA de Olivia Wilde
Fa tres anys, Súper empollonas, l’òpera prima d’Olivia Wilde com a directora de llargmetratges va ser un èxit sorprenent de culte i un intent de renovació del subgènere de comèdies d’institut. Des de fa setmanes i sense haver-se estrenat encara la pel·lícula, els mitjans de comunicació vénen informant sobre la mala relació existent entre Olivia Wilde i la seva protagonista femenina, Florence Pugh, o sobre les raons per les quals Shia Labeouf, en funció de a quina versió es faci cas, va abandonar o va ser expulsat del projecte. O que Olivia Wilde va rebre els papers legals del procés de la custòdia dels seus fills en plena presentació del tràiler de la pel·lícula en una convenció de propietaris de sales de cinema. Però per fi en el marc del Festival de Venècia, si bé fora de la competició pel Lleó d’Or, el públic i la premsa ha pogut veure No te preocupes, querida.
La pel·lícula ens trasllada a la dècada dels 50 i a una comunitat artificial i ideal construïda a la meitat del desert on entre precioses cases d’una sola planta amb verdíssims i cuidadíssims jardins hi viuen les famílies protagonistes. I mentre ells van a treballar en els seus llustrosos cotxes de colors pastís, les seves esposes es queden a casa cuidant-la, dels seus fills i preparant exquisits guisats per quan els esposos tornin esgotats de la feina. Tot preciós i primorós gràcies a la direcció artística de Mary Florence Brown, el disseny de producció de Katie Byron, els decorats de Rachael Ferrara i el vestuari d’Arianne Philips captats per la fotografia de Matthew Libatique i al so de la música de John Powell i una selecció força òbvia d’èxits de l’època. I per si no n’hi hagués prou, de tant en tant organitzen unes festes en què s’ho passen d’allò més bé. Un retrat ideal de l’Amèrica gran que alguns conservadors nord-americans enyoren.
Només pel seu punt de partida i la manera de representar el món dels suburbis de classe acomodada queda clar que Olivia Wilde té presents El Show de Truman, Pleasantville o Eduardo Manostijeras. Encara que millor no seguim amb les referències cinematogràfiques o acabarem esbudellant la pel·lícula a algú.
Però aviat la protagonista, una magnífica Florence Pugh, comença a sospitar alguna cosa. Té un marit guapo que l’adora (Harry Styles), una casa fantàstica, unes amigues estupendes, una vida social intensa, però a aquest món ideal li van sortint esquerdes i ella decideix investigar-ho. El més probable és que a aquestes alçades l’espectador també tingui les seves sospites de que en aquest món ideal hi ha gat tancat. Afroamericans en uns suburbis pròspers dels anys 50? plans zenitals amb coreografies que recorden Busby Berkeley? Cases plenes de miralls en què es veu la seva protagonista contínuament reflectida? De la mà d’Alice, la protagonista, s’anirà descobrint fins a quin punt aquestes sospites, les de la mateixa Alice i les de l’espectador, són fundades.
No te preocupes, querida és un intent de fer cinema de denúncia social utilitzant elements del cinema fantàstic. De manera vistosa i prevalent l’espectacle. Al film hi caben la denúncia de les condicions de la dona en una societat masclista, de la societat capitalista en què prevalen la posició social i econòmica, del consum i els béns materials com a elements que cobreixen les mancances en altres aspectes, del treball com a nucli sobre el qual gira la vida. Però malgrat tot, el film s’esgota quan falta gairebé un terç de metratge. El film decau i es torna repetitiu. Però el guió té guardat un as a la màniga. Un darrer foc d’artifici per afrontar la traca final. El pitjor és que malgrat la seva espectacularitat, que se’ns vengui com a gran veritat revelada, es queda en un parany, en més del mateix i al final No te preocupes, querida acaba sent molt soroll per no res.
Envía una resposta