THE WHALE de Darren Aronofsky

Cinquena visita a la Mostra de Venècia del guanyador del Lleó d’Or del 2008 amb El luchador, amb l’adaptació al cinema de l’obra de teatre The Whale de Samuel D. Hunter protagonitzada per Brendan Fraser, Sadie Sink, Hong Chau, Ty Simpkins i Samantha Morton sobre l’intent de recuperar la relació amb la seva filla d’un professor amb problemes greus de sobrepès i de salut que viu reclòs al seu apartament.

The Whale està basada en una obra de teatre i ni Aronofsky, ni Samuel D. Hunter, el seu autor i coguionista del film, intenten dissimular-ho. Amb una ajustada i mesurada posada en escena que busca per una banda transmetre la mida i la fisicitat de l’immens cos del seu protagonista al qual contribueix el format gairebé quadrat del pla i de l’altra, captar els moviments i les relacions entre els diferents personatges dins del espai únic on transcorre l’acció, The Whale s’allibera de l’estatisme que caracteritza les males adaptacions teatrals. D’altra banda, però, és una pel·lícula que es recolza essencialment en el diàleg, en les converses entre els seus personatges. I Aronofsky no ha buscat la naturalitat o el realisme dels mateixos en el transvasament a la gran pantalla.

The Whale Darren Aronofsky Brendan Fraser

Els seus diàlegs són teatrals i artificiosos, els seus personatges funcionen sobretot com a arquetips, la seva relació amb el protagonista pot resultar rebuscada i la coincidència dels mateixos alhora i al mateix espai forçada, però d’altra banda, les seves relacions i les qüestions que plantegen resulten tremendament humanes i profundes. Uns personatges plens de doblecs, ambigus, que moltes vegades no quedarà clar si actuen per interès propi o pel bé del proïsme. I fins i tot alguna vegada una mateixa acció podria encaixar en les dues categories.

Hi ha un moment al clímax de la pel·lícula en què Charles es pregunta si és possible que les persones no s’interessin o que no els importi el proïsme. I això és el que aconsegueix Aronofsky. Que a l’espectador li interessin i li importin aquests personatges. Per unes raons o altres. Sense que calgui que li caiguin simpàtics, els seus conflictes i situacions desperten l’empatia i l’emoció de l’espectador. Aconsegueix que l’espectador entengui les raons per què els personatges actuen o van actuar així en el passat, encara que no sigui forçosament l’actuació que ell tindria en aquesta situació.

The Whale Darren Aronofsky Brendan Fraser

I sobretot, amb el protagonista. D’una banda, ho mostra en tota la seva immensitat, en tota la deixadesa, en el seu abandonament cap a una mort molt propera, buscant generar rebuig físic per part de l’espectador. Però de l’altra, mostra tota la seva humanitat (no en el sentit eufemístic de la paraula), la seva sensibilitat, les seves virtuts i els seus defectes i així és impossible que a l’espectador no li pugui importar el que pugui ser de la seva vida. Tal com va fer el mateix Aronofsky a El Luchador, primer mostra el seu protagonista en tota la seva decadència física, podent generar fins i tot rebuig a l’espectador, per després buscar l’empatia i l’emoció a través de la seva humanitat. I a The Whale també ho aconsegueix.

ARGENTINA, 1985 de Santiago Mitre

Que Santiago Mitre rodi una pel·lícula sobre el Judici de les Juntes, el judici en què el 1985 van ser jutjats els màxims dirigents del cop d’estat militar entre el 1976 i el 1982 que va suposar l’assassinat, la desaparició, el segrest o la tortura de milers de persones a Argentina no és del tot estrany. A la seva filmografia anterior, El estudiante de 2011, Paulina de 2015 o La Cordillera de 2017, bé de forma directa o indirecta la política és molt present. El que resulta més sorprenent és que s’uneixi a Mariano Millás, el creador de Historias extraordinarias i de La Flor, per escriure i dirigir una pel·lícula com aquesta sobre el Judici de les Juntes i en especial, sobre l’equip de fiscals encapçalat per Julio César Strassera (Ricardo Darín) i Luis Gabriel Moreno Ocampo (Peter Lanzani).

Argentina 1985

Argentina, 1985 podria ser la típica pel·lícula amb rerefons històric plena de dades, esdeveniments i esdevinguts. La successió exhaustiva i esgotadora de les fites que van portar a construir el cas contra les juntes militars, la recreació del judici i l’espera del veredicte. Però Mitre i Llinás opten per un tractament completament diferent. Per fer d’Argentina, 1985 un thriller de judicis. A l’estil Hollywood. Al gust de la majoria dels espectadors. Com si volguessin que els fets narrats arribessin al màxim d’espectadors possible. I així, el film es converteix en l’àgil, enginyós i fins i tot humorístic relat dels fets. Només en el moment de les declaracions de les víctimes, es torna més sobri, deixant tot el protagonisme als testimonis i jugant amb els formats per donar-los més autenticitat.

Argentina 1985

Santiago Mitre posa el focus a l’equip de la fiscalia, a les víctimes i a la societat. Apunta cap a una majoria que va preferir seguir amb la seva vida mentre passaven els crims. Per covardia o pel convenciment que aquest era un mal menor davant de l’amenaça dels revolucionaris d’esquerres. El que lamentablement queda fora de camp, ni tan sols apuntat, són les pressions, els moviments i els tripijocs de les altes instàncies nacionals i internacionals per condicionar el resultat del procés. Però això seria una altra pel·lícula. No el relat del Judici de les Juntes accessible per a una majoria del públic que Mitre volia fer.

LES ENFANTS DES AUTRES (OTHER PEOPLE’S CHILDREN) de Rebecca Zlotowski

La directora francesa Rebecca Zolotowski és d’aquestes directores el nom de les quals sempre treu el cap quan es rumoreja la llista de títols que podrien participar en les competicions de festivals com el de Cannes o el de Venècia. Que si Grand Central, que si Planetarium, que si Una chica fácil, sempre havien estat a les travesses prèvies a l’anunci de la programació. Però ha estat amb Les enfants des autres, protagonitzada per una esplèndida Virginie Efira i Roschdy Zem amb qui ha aconseguit per fi fer el salt a la primera divisió dels festivals.

OTHER PEOPLE’S CHILDREN Rebecca Zlotowski

La seva protagonista és Rachel, una dona de mitjana edat que comença a notar la urgència de ser mare. És professora d’institut de manera que la seva relació amb adolescents i guiar-los per assolir un futur millor és part del dia a dia. Quan coneix Ali se n’enamorarà profundament i establirà un vincle molt especial amb la seva filla de quatre anys d’un matrimoni anterior. Quan a més a més la seva germana queda embarassada, la urgència i la necessitat de ser mare comencen a aclaparar-la.

OTHER PEOPLE’S CHILDREN Rebecca Zlotowski

Amb una aparença lleugera i un ritme àgil, Les enfants des autres podria ser una de tantes comèdies franceses burgeses i urbanes que arriben habitualment a les sales comercials, però el carisma de la seva parella protagonista i el punt de vista i la sensibilitat profundament femenins de la pel·lícula aconsegueixen elevar-la. Tant les situacions plantejades, com la manera de fer-ho, les reaccions dels seus personatges i els gestos i actituds de la seva protagonista denoten una sensibilitat femenina que malauradament no estem acostumats a veure en films de temàtiques similars a aquest.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X