MASTER GARDENER de Paul Schrader

En aquesta edició del festival venecià, el veterà director i guionista nord-americà ha rebut un Lleó d’Or més que merescut a tota la seva carrera i de passada ha estrenat la seva última pel·lícula Master Gardener, protagonitzada per Joel Edgerton, Sigourney Weaver i Quintessa Swindell i completa la seva trilogia de bones pel·lícules sobre personatges a la recerca de la seva redempció que va arrencar el 2017 amb El reverendo i va continuar el 2021 amb El contador de cartas.

A Master Gardener el protagonista és Narvel Roth, l’expert jardiner d’una mansió del sud de passat fosc i violent rehabilitat mitjançant el delicat art de l’horticultura. Al costat de la senyora de la mansió, una impecable Sigourney Weaver, i la neboda néta d’aquesta, una jove de color de passat tràgic i present incert, conformen un estrany i atípic triangle de relacions.

Schrader utilitza la metàfora de la jardineria com a símbol de la vida amb desvergonyiment. Des del principi i al llarg de la pel·lícula a través de la veu en off del mateix Narvel i els seus escrits en un diari que li serveix de teràpia, definirà la jardineria com un intent de posar ordre a la natura o una aposta de futur que les llavors germinaran com hom espera. Deixant-ho clar fins a l’espectador més despistat. Però malgrat això, la metàfora funciona, s’enriqueix i pren matisos nous a mesura que avança la pel·lícula.

Master Gardener  Paul Schrader

A Master Gardener s’uneixen un personatge que necessita posar distància amb el seu passat, un altre que es veurà obligat a recuperar-lo i un altre que en cap moment no es planteja que hagi de qüestionar les seves idees, la seva manera de viure i veure el món. Aquesta diferència marca el rerefons social de la pel·lícula. Perquè a Master Gardener es parla molt d’orquídies o de rododèndrons, però també de violència feixista, de diferències de classes i de races. El plantejament i les propostes de Paul Schrader a Master Gardener no sorprenen a hores d’ara, però als 76 anys mostra el domini de l’ofici que fan del film un drama sòlid, eficaç i amb un toc de distinció.

MONICA de Andrea Pallaoro

Fa 5 anys Charlotte Rampling es va emportar de Venècia una merescuda Copa Volpi a la millor actriu de la competició per la seva interpretació a Hannah, l’anterior pel·lícula d’Andrea Pallaoro. El director italià establert a Los Angeles torna a la Mostra el 2022 amb una altra pel·lícula el títol de la qual es correspon amb el nom de pila de la seva protagonista.

Monica Andrea Pallaoro

Com Hannah, Monica és un drama íntim, sobri i contingut. Però també emotiu i profundament humà. De temps pausats i atenció als detalls. Rodat en format pràcticament quadrat i en plans fixos o fixats a les cares i als cossos dels seus intèrprets. En què els cossos, les cares o les mans resulten essencials. A Monica la necessitat del contacte amb el proïsme, els gestos, els frecs, les carícies, les abraçades i la manera com són recollits per la càmera resulten claus. Perquè darrera d’aquesta façana sòbria i continguda hi ha uns personatges que es perceben autèntics i unes emocions que se senten profundes.

Monica Andrea Pallaoro

Tal com va fer a Hannah, Andrea Pallaoro revela la informació sobre el passat i el present dels seus personatges a poc a poc. De manera mesurada i gradual. A mesura que Monica va reconstruint els vincles trencats al passat, l’espectador anirà coneixent els fets que van portar a la situació del present. Sense grans revelacions, ni cops d’efecte. Per molt dramàtics, substanciosos o reveladors que siguin. Donant la informació mínima perquè l’espectador resolgui els dubtes i empleni els buits sobre la Monica i la seva família. Sense cap dubte, amb Monica Andrea Pallaoro es confirma com un dels directors més personals, més interessants i amb un estil més recognoscible del cinema actual.

ALL THE BEAUTY AND THE BLOODSHED de Laura Poitras

La directora nord-americana Laura Poitras es va emportar l’Oscar al millor documental el 2014 per Citizenfour, on Edward Snowden ens explicava amb la intensitat d’un thriller d’espies les estratègies de la CIA i de la NSA per mantenir-nos a tots vigilats. Vuit anys més tard presenta a la competició de la Mostra de Venècia aquest repàs a la vida de l’artista Nan Goldin.

Poitras decideix desdoblar All The Beauty and The Bloodshed en dues parts clarament diferenciades.

All the beauty and the Bloodshed Laura Poitras

D’una banda, la lluita de l’artista dins de l’organització PAIN (Prescription Adiction Intervention Now) contra la crisi dels opioides als Estats Units i en concret d’OxyContin, la farmacèutica Purdue Pharma i la família Sackler, en un complement de la sèrie El crimen del siglo, el documental disponible a HBOMax, o Dopesick: Historia de una adicción, la ficció disponible a Disney+. Les càmeres de Poitras amb un estil gairebé de guerrilla i per moments de forma clandestina capten les accions de pressió contra els museus, primer perquè rebutgin els donatius de la família Sackler enriquida per l’addicció que genera el medicament que comercialitzen, i perquè esborrin els seus noms de les diferents ales, galeries i seccions del Met o del Guggenheim de Nova York, el Louvre de París o les Tate o la National Portrait Gallery de Londres després. O es fan ressò dels últims cops judicials de les famílies afectades contra els Sackler.

All the beauty and the Bloodshed Laura Poitras

I de l’altra, la vida de Nan Goldin des de la seva infància marcada per un fet dramàtic i el seu recorregut personal i artístic, les seves relacions sentimentals, la seva vida als moviments underground dels Estats Units i Europa, recolzant-se en abundant material d’arxiu i les obres fotogràfiques i  videogràfiques de l’artista. Poitras salta d’una part a l’altra de manera força capritxosa. Les dues línies del documental avancen de manera clara, però la manera com salta de l’una a l’altra resulta desconcertant. Hi ha un moment en què es podria arribar a pensar que el seu objectiu és posar en relació la pressió dels col·lectius antisida a finals dels 80 i principis dels 90 amb la lluita actual de les famílies dels afectats per l’OxyContin. Però tampoc ho substància. I per tant, el documental resulta descompensat i desequilibrat i fa la impressió que darrere d’aquesta decisió de posar el focus en la denuncia contra Purdue Pharma pesa un element d’oportunisme que faciliti l’accés del documental asls diferents canals de distribució i reforci la carta social i sentimental de cara als premis.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X