BONES AND ALL de Luca Guadagnino

Per a la seva primera pel·lícula rodada als Estats Units, una adaptació de la novel·la del mateix títol de Camille de Angelis a càrrec del seu col·laborador habitual David Kajganich, el director de Call Me By Your Name opta per una road movie a través del Mig Oest nord-americà ambientada als 80 i protagonitzada per dos joves obligats a viure al marge de la societat per culpa del canibalisme congènit que pateixen.

Bones and all Luca Guadagnino

Ella és Maren, interpretada per Taylor Russell, tot un descobriment, una adolescent que intenta viure una vida el més convencional possible amb el seu pare, magnífic André Holland en el seu paper breu, però intens. Ell és Lee, interpretat per Timothée Chalamet, un jove que pateix la mateixa malaltia que ella i que l’acompanyarà en el viatge. Però no són els únics que pateixen aquesta malaltia. Al llarg del seu periple es creuaran i s’enfrontaran amb més persones que la pateixen, els afectats per aquest tipus de canibalisme són capaços de percebre la presència d’altres persones que la pateixen, entre ells els personatges que encarnen Mark Rylance, tornant a demostrar el seu mestratge en mostrar vulnerabilitat i amenaça alhora, Michael Stuhlbarg, que repeteix amb Guadagnino i Chalamet després de Call Me By Your Name, i Chlöe Sevigny.

Guadagnino mostra el vagar d’aquests personatges fràgils i vulnerables, però alhora agressius i amenaçadors. Sense un rumb fix, sense una destinació clara, sense un pla de vida establert, més enllà de l’intent de reconstrucció del passat de Maren. Posant el focus al retrat dels protagonistes i la seva relació, amb una mirada sensible i humana. En la manera com a poc a poc van construint el seu vincle entre la vulnerabilitat, la innocència i la sospita. Però evitant una construcció dramàtica al voltant del viatge.

Bones and all Luca Guadagnino

La pel·lícula divaga, com ho fan els seus protagonistes en el viatge. I sense entrar en els aspectes relacionats amb la marginalitat. Com era viure al marge de la societat, per voluntat o per obligació, a l’Amèrica d’aquella època. Bones and all és més sentimental que social. El seu objectiu és mostrar l’amor de joventut, romàntic, innocent i apassionat de la parella protagonista i obviar els aspectes derivats de la marginalitat. I sense entrar en profunditat sobre el seu canibalisme. I així Bones and All es queda en una pel·lícula satisfactòria sobre una parella de caníbals enamorats obligats a vagar per sobreviure. Una cosa que venint de Guadagnino sap a molt poc.

UN COUPLE de Frederick Wiseman

Als 92 anys i amb gairebé 50 pel·lícules documentals a l’esquena, el nord-americà establert a França, Frederick Wiseman debuta en la ficció amb Un Couple, basada en els diaris íntims de Sophia Tolstoy i les cartes que es van intercanviar ella i el seu marit, Leo Tolstoy. Els Tolstoy van ser una parella atípica. Van estar casats més de trenta anys, van tenir més de deu fills i malgrat viure junts, sovint s’escrivien cartes l’un a l’altre. A més, cadascú mantenia un diari. Aquest fet ha donat lloc que avui dia hi hagi nombroses proves i testimonis directes de la naturalesa de la seva relació. Dels moments àlgids i de les crisis, de les amargues discussions i de les reconciliacions apassionades. A partir d’aquest material Wiseman i Nathalie Boutefeu, que és a més a més la seva protagonista i única intèrpret de la pel·lícula, van elaborar un guió sobre la relació al llarg dels anys entre Leo i Sophie Tolstoy. Un monòleg sobre una relació sentimental de mitjans del segle XIX que planteja temes que avui dia segueixen de plena actualitat.

Un couple Frederick Wiseman

Però com es podia esperar de Wiseman, Un Couple no és una ficció convencional. Si al seu cinema documental busca la veritat, la seva pel·lícula de ficció és pur artifici. No només pel fet que malgrat el seu títol (una parella) en els escassos 64 minuts de durada, només aparegui en pantalla una persona. Als títols de crèdit d’Un Couple figuren més guionistes que intèrprets. Sinó perquè el text que se sent no és més que la lectura interpretada per Nathalie Boutefeu d’alguns extractes dels diaris de Sophie Tolstoy i de les cartes que es van intercanviar entre Leo i Sophie Tolstoy. De vegades en primer pla, de vegades en la distància, perduda als penya-segats o als jardins on es va rodar la pel·lícula, de vegades com a veu en off. Entre arbres, flors, roques i el mar. Amb la mera companyia dels insectes que habiten al jardí. Un cinema declamat en un escenari compost pels penya-segats i el jardí on es fon Sophie Tolstoy. Una mena de paradís per gaudir o patir, segons el cas, en solitud. Envoltada de natura, arbres, flors, roques i el mar.

Un couple Frederick Wiseman

Wiseman no cerca relacions entre les imatges per embastar, referenciar o relacionar els textos. Ni tan sols el guió cerca ponts per facilitar i fer més fluida la transició d’un extracte de text al següent. El resultat és una pel·lícula radical, contracorrent i única, però també monòtona, aspra i densa.

ATHENA de Romain Gavras

Cada cert temps el cinema francès ens convida a visitar els suburbis d’immigrants sobretot magribins de les grans ciutats gal·les i ser testimonis dels enfrontaments entre els habitants i les forces de seguretat. A hores d’ara ja existeix gairebé un gènere cinematogràfic que podríem anomenar el cinema de banlieue. Sense explicar gaire més, tots els aficionats al cinema sabem a què ens referim. Des de l’èxit de El odio de Mathieu Kassowitz el 1995. O els últims anys amb la multipremiada Los Miserables de Ladj Ly (coguionista d’Athena) el 2019 o la polèmica BAC Nord: Brigada de investigación criminal de Cédric Jimenez el 2021.

Athena Romain Gavras

L’Athena del títol no és la capital grega, origen de la democràcia i capital cultural i del pensament de l’antiguitat. Aquesta Athéna és un d’aquests banlieues on viuen els quatre germans de la família protagonista. Un és policia. El més jove acaba de ser assassinat en un altercat amb les forces de seguretat. El següent, posseït pels desitjos de venjança, encapçala les violentes protestes contra l’assassinat. I el més gran aprofita els tumults per continuar amb les seves accions criminals.

Athéna és una virgueria tècnica innegable. Rodada a base de llargs i immersius plans seqüència que aconsegueixen col·locar l’espectador a la meitat de l’acció. Un exercici de planificació excel·lent en què els diferents elements van entrant en acció com si fos una simfonia de música clàssica i amb tot el dramatisme d’una òpera. Però amb la ràbia, la urgència i la intensitat de la música urbana més actual. Al llarg dels seus 97 minuts. Un exercici de cinema en temps real irresistible i intens.

Athena Romain Gavras

Aquest cop l’enfrontament no és només entre les forces de seguretat i els habitants del barri. A cada bàndol es mostren matisos i els enfrontaments no només passen entre els que es troben a un costat i a l’altre de la llei. També entre els que malgrat estar al mateix costat, tenen diferents visions de la situació i de la seva solució. Però Athéna, més enllà dels seus innegables mèrits tècnics, aporta poc al que ja han exposat títols anteriors del gènere, ni proposa causes, ni vies de solució, ni noves mirades i planteja el dubte de fins a quin punt és ètic fer un espectacle com aquest , per excel·lent que sigui, basat en el drama de la vida als banlieues encara candent i de plena actualitat. Si d’alguna manera no és una frivolització del patiment dels desafavorits amb objectius purament artístics.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X