TÁR de Todd Field
Així Tár. A seques. El títol de la nova pel·lícula de Todd Field no dóna més pistes. Només el cognom del seu personatge protagonista, Lydia Tár, una directora d’orquestra estrella en el moment àlgid de la seva carrera que interpreta Cate Blanchett. I és que el Tár és el retrat d’aquesta diva imaginària. Cate Blanchett està en totes les seqüències de les més de dues hores i mitja de pel·lícula i tot el que hi passa gira al voltant del seu personatge.
Todd Field va començar aclaparador la seva carrera com a director de llargmetratges. Abans l’havíem vist en nombrosos films com a actor secundari, però el 2001 amb la seva primera pel·lícula com a director, En la habitación, va aconseguir nombrosos premis, incloses cinc nominacions als Oscars, entre elles a millor pel·lícula, millor actor i millor actriu. Cinc anys més tard, amb Juegos secretos, també va aconseguir nombrosos reconeixements, incloses tres nominacions als Oscars. Però des d’aquest èxit de fa 16 anys no n’havíem tornat a saber res fins a l’estrena de la seva tercera pel·lícula com a director, Tár presentada a la competició de la Mostra de Venècia.
Arrenca magnífica Tár. Recolzant-se en una sèrie d’entrevistes i converses de la protagonista sobre música clàssica, els compositors i les diferents obres o els secrets del món de les grans orquestres del món, descriu a la perfecció el caràcter de la seva protagonista i les característiques d’un món segurament estrany per a la majoria dels espectadors. Ni tan sols cal que aquest capti tots els matisos o que sigui un erudit en música clàssica. A través del repàs dels seus reconeixements, de la manera com hi reacciona, de les respostes a les preguntes del periodista o la manera de tractar els seus companys, col·laboradors o la seva família, Field retrata perfectament el personatge. Una diva tan brillant en la seva carrera professional, com maldestre a l’hora de relacionar-se amb les persones que l’envolten. Una persona més capaç d’entendre i interpretar els sentiments i les emocions que una sèrie d’homes blancs i heterosexuals van voler reflectir en les seves composicions musicals fa uns segles que de mostrar empatia o comprensió envers les persones amb qui comparteix la seva vida. De la mateixa manera que Lydia Tár es mostra dominadora a l’hora de dirigir una orquestra, es mostra incapaç de gestionar la seva vida privada.
On la pel·lícula no es mostra tan inspirada és en la presentació dels conflictes personals de la seva protagonista. D’una banda, la complicada relació que manté amb la seva parella, interpretada per Nina Hoss, primer violí de l’orquestra que ella dirigeix. De l’altra, les relacions amb els diferents col·laboradors i companys, des de la seva assistent personal, interpretada per Noémie Merlant, als diferents estaments de l’Orquestra de Berlín de la qual és directora titular i amb què assaja per a l’enregistrament d’un disc amb la 5a Simfonia de Mahler. Entre totes dues, la incorporació d’una carismàtica violoncel·lista a l’orquestra posarà en perill un equilibri inestable. A més, la seva propensió a deixar anar les seves opinions sense filtre, sense plegar-se a les normes del que és políticament correcte a l’entorn i a l’època de la cultura de la cancel·lació, la postveritat, les fake news i les xarxes socials i per rematar, sorgeixen algunes acusacions relacionades amb el #MeToo que el guió només apunta, però en què prefereix no entrar desaprofitant una oportunitat que per un moment fa la impressió que podria rescatar la pel·lícula d’un desenvolupament massa convencional i formulaic.
La sofisticació, la capacitat de síntesi i la inspiració de la presentació del personatge, es converteixen en convencionalisme i acumulació en la presentació i el desenvolupament d’aquests conflictes. Els fets se succeeixen sense una intenció clara més enllà de mostrar l’autodestrucció professional i personal de la protagonista fins arribar a una part final massa simple i elemental que acaba deixant un mal sabor de boca.
Envía una resposta