BARDO, FALSA CRÒNICA D’UNES QUANTES VERITATS d’Alejandro G. Iñárritu
irdm
Amb Bardo Alejandro González Iñárritu torna a Mèxic després de més de vint anys treballant al cinema nord-americà. Després de l’èxit de Amores perros l’any 2000, el director mexicà va fer el salt a Hollywood. Primer amb 21 gramos, a la qual va seguir Babel. Amb Biutiful se’n va anar a Espanya i després van arribar Birdman, El renacido i els seus Oscars. Bardo suposa el retorn al seu país, en què explica precisament la tornada a Mèxic d’un prestigiós periodista i director de documentals, interpretat de manera supèrbia per Daniel Giménez Cacho, i la manera com aquest retorn li remou el passat, afecta a relacions familiars i s’ha de reubicar al seu país des de la seva nova posició.
És inevitable pensar que Bardo té molt d’autobiogràfic. Passat pels miralls deformants de la memòria i de la subjectivitat, però és difícil no suposar que moltes de les experiències i les sensacions que experimenta el Silverio Gama de Bardo, falsa crònica d’unes quantes veritats, estan inspirades en les del mateix Iñárritu. Un viatge a la seva ment, a les seves idees i a la seva vida. Però a Bardo no s’imposen l’emoció o la nostàlgia, sinó l’egocentrisme i la grandiloqüència del director durant les gairebé tres hores de durada de la pel·lícula que malgrat tot semblen insuficients per contenir el seu ego.
Rodada en 65mm i recorrent contínuament al gran angular, Bardo es converteix en un festí visual gràcies a la fotografia de Darius Khondji, en una successió ininterrompuda de plans perfectes, de composicions que queden marcades a l’espectador, encara que no sempre funcionin ni dramàtica, ni narrativament. Una acumulació d’idees visuals, de metàfores, de símbols i d’al·legories, basades més en el surrealisme que en el realisme màgic, que en els millors moments recorden el barroquisme de Fellini, però que no sempre funcionen i que de vegades cauen en el kitsch o directament en allò fallit. Un superb treball de planificació i composició a nivell tècnic al servei d’una sensibilitat i una mirada al món més que qüestionables.
A aquesta ambició formal se li uneix una pretenciositat argumental i temàtica desbocades. I una mirada més que qüestionable. Egocèntrica i per moments insensible cap al sentiment del proïsme. Bardo ens parla de la vida del seu protagonista com a director i periodista, com a pare, com a germà, com a fill, com a antic company, com a ciutadà (no) nord-americà. De com la seva absència de més de 20 anys i el seu èxit professional han canviat la seva manera de ser i la manera de percebre els fets del passat. Una mirada íntima més exhibicionista que honesta i sentida. El reflex del patiment dels privilegiats que van abandonar Mèxic amb la vida més o menys resolta a la recerca de noves oportunitats professionals a què de forma força obscena oposa el patiment dels que es juguen la vida per travessar la frontera amb els Estats Units a la recerca de alternatives d’una vida millor. El seu egocentrisme arriba fins i tot a mostrar sense cap pudor el patiment i la culpabilitat que el seu protagonista sent pels que no van tenir tanta sort com ell.
A falta de ningú que li faci un homenatge a l’alçada del seu ego, ni tan sols els seus cinc Oscars semblen ser suficients, Iñárritu en col·laboració amb Netflix decideix fer-se aquest megalòman i grandiloqüent autohomenatge a més glòria de la seva persona i del seu talent en què participa com a director, coproductor, coguionista i cocompositor de la música original. El que s’anunciava com la Roma d’Iñárritu acaba sent la versió fallida del 8½ de Fellini. Tant talent i tan poca sensibilitat.
Envía una resposta