WHITE NOISE de Noah Baumbach

Confirmant i consolidant l’idil·li entre el festival venecià i Netflix, per primera vegada a la història del certamen, la pel·lícula encarregada d’inaugurar-lo és una producció de la plataforma nord-americana, White Noise de Noah Baumbach, coproduïda també per A24, en què adapta la novel·la Ruido de fondo de Don Delillo. El film està protagonitzat per Adam Driver, Greta Gerwig, Don Cheadle, Raffey Cassidy, Sam Nivola, Lars Eidinger i Jodie Turner Smith.

El recorregut de Noah Baumbach i les seves darreres pel·lícules per a Netflix pels festivals sembla un resum perfecte de la relació entre la plataforma i els certàmens cinematogràfics. El 2017 amb The Meyerowitz Stories va concursar al festival de Cannes, l’únic any en què al festival de la Costa Blava van poder concursar pel·lícules produïdes per Netflix. El 2019 i ja amb el certamen italià convertit en nuvi perfecte dels nord-americans, va presentar Historia de un matrimonio. I el 2022 li correspon el destacat lloc de pel·lícula d’inauguració amb White Noise.

White Noise Noah Baumbach

Per primera vegada a la seva carrera el director de Brooklyn parteix d’una obra aliena, l’esmentada Ruido de fondo de Don Delillo, que malgrat haver estat escrita fa més de 45 anys i estar la pel·lícula ambientada en aquella època, reflecteix de manera precisa la societat actual i els efectes de la pandèmia que sofrim i patim des de fa més de dos anys.

El seu protagonista és Jack Gladney, un professor universitari especialista en Hitler malgrat el seu desconeixement de l’idioma alemany, interpretat per a sorpresa de ningú de manera excel·lent per Adam Driver. Juntament amb la seva dona, interpretada per Greta Gerwig, i els seus quatre fills/filastres, tres fruit de relacions anteriors de tots dos, conformen una estranya família d’Ohio obligada a enfrontar-se amb un desastre mediambiental que podria posar en joc les seves vides.

White Noise Noah Baumbach

Estructurada en les mateixes tres parts que la novel·la, cadascuna segueix els esquemes d’un gènere cinematogràfic diferent, però cohesionades pel mateix to satíric i irònic i malgrat això sense perdre el respecte pels seus personatges. La primera, Ones i radiació, explicada com una comèdia àgil al voltant de la vida familiar i la vida universitària, és on s’estableixen les personalitats dels seus personatges, les relacions entre ells i la por dels seus protagonistes a la mort, és la que més recorda el cinema anterior de Baumbach. A la segona, Fuga tòxica a la atmósfera, Baumbach passa al cinema d’acció i de desastres. L’accident que provoca un perillosa fuga i l’evacuació dels possibles afectats estan rodats amb una planificació ajustada i un pols ferm. És en el seu últim acte, Dylarama, en què Baumbach es passa al thriller conspiranoide i al to de malson, en què White Noise deixa de ser el mecanisme cinematogràfic brillant i electritzant que havia estat fins aquell moment, per caure en repeticions i seqüències estirades de manera innecessària.

Però Baumbach té reservada una sorpresa final com a epíleg: una seqüència de títols de crèdit finals en forma de número musical als sons de l’últim tema de LCD Soundsystem, new body rhumba, rodat en un supermercat, convertit al llarg de la pel·lícula en lloc de trobada, de refugi i de felicitat en una societat consumista. El que no sabem és quants espectadors podran gaudir-ne quan estigui disponible a Netflix, atesa la tendència d’aquesta plataforma a fer-nos passar urgentment a veure el contingut següent que el seu algorisme hagi decidit.

White Noise Noah Baumbach

Tot i estar ambientada a Ohio als 80, White Noise és un reflex significativament fidel de la societat actual. Fa la impressió que Internet, el final de la guerra freda o la pandèmia que va paralitzar el món no ens han afectat tant. Tot ja era a l’Amèrica dels 80. I hi continua essent actualment.

A White Noise hi caben la visió superficial de l’espectacle dels nord-americans (la pel·lícula arrenca amb una reflexió sobre la manera com es mostren els accidents de trànsit a la cultura USA), la veneració per les figures pop (una altra vegada Elvis com a símbol dels Estats Units), la por a la mort, les teories conspiranoiques, les pors irracionals, les falses seguretats, el consumisme, la tensió entre l’individu i la massa, la negació de la realitat quan aquesta no és agradable, les armes com a sinònim de llibertat, la confiança en les teràpies no científiques, la suspicàcia cap a la medicina tradicional… una acumulació d’elements que no en tots els casos funciona, que de vegades peca de certa simplificació en la seva representació, però que dóna lloc a un conjunt sòlid i contundent d’aparença àgil i lleugera.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X