PACIFICTION d’Albert Serra
Després d’haver passat per diverses seccions del Festival de Cannes amb les seves pel·lícules anteriors, el català Albert Serra, guanyador del Leopard d’Or de Locarno de 2013 per Història de la meva mort, debuta a la competició per la Palma d’Or amb Pacifiction, una coproducció entre Espanya, França, Alemanya i Portugal rodada a la Polinèsia Francesa. Protagonitzada per un magistral Benoît Magimel al paper de l’Alt Comissari de la República (en una mena de reinterpretació del Gérard Depardieu de fa 25 anys), Pacifiction és una reflexió sobre el tardocolonialisme, els mecanismes del poder i la forma d’exercir-lo.
Al llarg de les seves excessives gairebé tres hores de durada assistim al decadent deambular pels seus territoris sense rumb definit d’aquest representant del govern francès. Crepuscular, lànguid, morós, excessiu i en els seus millors moments hipnòtic, fins a un tram final lúcid, poderós i definitori. Corre el rumor de l’amenaça de la presència d’un submarí nuclear, d’unes proves nuclears en un atol proper, possibles revoltes del poble davant d’aquesta possibilitat. Es reuneix amb diferents representants dels poders locals mentre recorre els espectaculars paisatges, capvespres i penombres de la Polinèsia francesa. Amb el poder econòmic, militar, polític i popular. Assisteix a una espectacular competició de surf.
I així pren el pols al sentir del seu poble i aconsegueix que aquests se sentin escoltats. Però també l’envaeix una sensació d’incapacitat, de que, independentment del seu càrrec, les decisions reals no els corresponen als polítics. Fins i tot arriba a explicar-ho de manera explícita en un monòleg/al·legat que sembla introduir Albert Serra per reenganxar espectadors despistats i de manera visual en una magnífica seqüència de ball al club local. Perquè en definitiva és molt naïf pensar que el poder recau en mans de qui oficialment l’exerceix. Això, ni al paradís.
STARS AT NOON de Claire Denis
També ens porta a paratges exòtics el fallit nou film de la directora francesa Claire Denis on adapta la novel·la de Denis Johnson. En concret a la Nicaragua sandinista en què una ciutadana nord-americana amb pretensions de periodista, interpretada per Margaret Qualley, es veurà atrapada al país sense passaport i, en intentar escapar amb l’ajuda d’un misteriós viatger anglès que acaba de conèixer, descobrirà que en realitat l’acabarà introduint en un món encara més tèrbol d’interessos i intencions fosques.
El problema de Stars at Noon és que Claire Denis no encerta a definir de manera clara què pinten aquests personatges a Nicaragua, la passió entre ells, per què s’entesten a seguir junts, què impedeix a les autoritats que controlen amb mà de ferro l’entorn eliminar-los si els resulten tan molestos… al què contribueix el traslladar l’acció que a la novel·la en què es basa transcorre als anys 80 a l’actualitat tal com demostren l’existència de mòbils, màscares i advertiments i restriccions derivades del COVID.
Claire Denis sempre s’ha destacat per la seva habilitat per generar atmosferes tèrboles i suggerents i a Stars at Noon també ho fa, encara que li haguem conegut millors moments, però la pel·lícula li exigeix també una capacitat narrativa, una fluïdesa i una claredat expositiva que la veterana directora no encerta a donar-li. Els seus intèrprets semblen perduts i les seves interpretacions fluixegen. La química i la passió entre ells és nul·la. I la pel·lícula mai no arriba als nivells de tensió que demanda la seva trama. I s’imposen la confusió, el desconcert i el desinterès. El resultat és un drama geopolític romàntic imprecís amb sordina que en lloc d’atreure i atrapar l’espectador, el desconcerta i l’expulsa. Aquesta vegada la passió romàntica i l’espionatge i la geopolítica no hi encaixen.
Envía una resposta