BROKER de Hirokazu Koreeda
Després del seu periple pel Festival de Venècia i la seva ‘pel·lícula francesa’ La verdad el 2019, el japonès Hirokazu Koreeda, guanyador de la Palma d’Or del 2018 amb Un asunto de familia, torna a la Croisette amb Broker, la seva ‘pel·lícula coreana’ . Rodada en aquest país, amb un repartiment ple d’estrelles del cinema coreà com Song Kang-ho (Parásitos), Dong-won Gang, Jieun Lee (IU) o Bae Doona, Broker és un drama d’aparença lleugera i amable amb un rerefons amarg i sòrdid.
Arrenca amb una nit de tempesta en què una noia abandona el seu nadó a la baby box d’una església. Un servei que ofereix la institució per recollir nadons no desitjats i cuidar-los mentre els busquen una família d’acollida o d’adopció. Però en aquest cas, s’interposen dos murris sense escrúpols que es dediquen a robar aquests nens i oferir-los al millor postor. Aparentment el punt de partida ideal per a una ostentació de manipulació emocional, sentimentalisme barat, denúncia grollera i recerca de la llàgrima fàcil de l’espectador. Però estem a territori Koreeda. I la seva recepta per a temps de misantropia i crueltat al cinema és humanitat, sensibilitat i empatia. No denunciar els seus personatges, sinó entendre’ls i fer-los entendre a l’espectador. En aquest cas, com passava a l’esmentada Un asunto de familia o De tal padre, tal hijo la solidaritat i la fraternitat com a base sobre les quals construir noves i atípiques relacions familiars, per sobre de les biològiques. I la fórmula continua funcionant.
Al llarg de les seves dues hores de durada, el director japonès seguirà aquests dos murris, el nadó, la mare i un altre nen que se sumarà al grup i que es convertirà en fuga còmica de la pel·lícula moltes vegades, en les seves aventures buscant els millors pares possibles per al nadó i la millor opció econòmica per a ells. També els seguirà la policia, dos agents d’un grup especial especialitzat en delictes contra les dones. Per a elles també trobará Koreeda el seu moment i més enllà de convertir-les en meres agents en persecució dels protagonistes, dedicarà temps a indagar en la seva personalitat i circumstàncies, inclòs un bell homenatge a Magnolia de Paul Thomas Anderson. I fins i tot sortiran uns individus dels baixos fons que també voldran apropiar-se del nadó.
Però de la mà de Koreeda, aquesta història de personatges solitaris i desesperats, personatges de moral qüestionable i valors poc exemplars, acaba sent una delicada i emotiva pel·lícula, amable en el seu embolcall, però amarga en el contingut.
CLOSE de Lukas Dhont
El mateix any en què Koreeda s’emportava la Palma d’Or, es revelava també al Festival de Cannes Lukas Dhont, un jove director belga que amb Girl, la història de la lluita d’una noia en un cos de noi per fer-se ballarina, es va emportar entre certa polèmica la Camera d’Or a la millor òpera prima presentada al Festival, el premi FIPRESCI de la secció Un Certain Regard i el de millor actor d’aquesta mateixa secció per a Victor Polster.
Amb Close fa el salt a la secció principal del festival i ho fa en gran. Polint els aspectes que més es van qüestionar a Girl, tornant a mostrar una sensibilitat fora del comú i recolzant-se sense cap dissimulació en un cinema sustentat en l’emoció, narra la història de l’amistat especial entre Leo i Remi, dos joves de tretze anys inseparables i una relació molt especial entre tots dos. El conflicte de Close es desfermarà quan hagin de fer front a la incomprensió d’aquesta amistat per part dels altres i les diferents formes en què decidiran gestionar-ho.
Recolzant-se en les interpretacions dels seus dos joves protagonistes, Gustav De Waele i en especial la d’Eden Dambrine, la mirada transparent del qual en diverses ocasions sembla buscar el consol de tant la mare del seu amic, com el de l’espectador i una gran sensibilitat, Dhont aconsegueix una pel·lícula que fa mal, que emociona, punyent, però també tendra i humana. Una coming-of-age que s’atreveix a ficar-se en terrenys escabrosos dels quals surt airosa a base de delicadesa i sensibilitat. Una pel·li d’aprenentatge tremendament original i poderosa.
SHOWING UP de Kelly Reichardt
Després de l’èxit a tot el món de First Cow, la directora nord-americana Kelly Reichardt debuta a la competició per la Palma d’Or amb Showing Up, catorze anys després d’haver presentat la seva Wendy and Lucy a la secció Un Certain Regard, curiosament també protagonitzada per Michelle Williams. A Showing Up interpreta una escultora a punt d’inaugurar una exposició en una galeria de Portland que haurà de bregar amb els problemes amb la propietaria del seu pis i amb la cura d’un colom al que el seu gat va trencar una ala.
Com és habitual a Reichardt amb el seu estil minimalista i la seva mirada arran dels seus personatges aconsegueix a través els detalls, de l’anècdota i del quotidià construir una història universal. Aquesta vegada carregada d’ironia, desglamouritza la creació artística tan donada a la grandiloqüència i als grans egos. Eliminant tot indici d’estrella de Hollywood de Michelle Williams.
Diu la cèlebre frase de Picasso que la inspiració existeix, però que t’ha d’agafar treballant. En el cas de la protagonista de Showing Up, no és tan clar. Si l’agafa treballant, fa la impressió que serà per casualitat. Perquè a uns dies d’inaugurar l’exposició, ha de repartir la seva atenció entre la creació de les obres, la família, la baralla amb la propietaria del seu pis perquè faci reparar la caldera d’aigua calenta o les cures a un colom ferit que s’acabarà convertint en element creador de tensió en el moment més inoportú. Una mirada desmitificadora al món de l’art minimalista i delicada, però també tremendament efectiva.
Envía una resposta