TORI ET LOKITA de Jean-Pierre i Luc Dardenne
Els dobles guanyadors de la Palma d’Or per Rosetta el 1999 i per El niño el 2005 participen per novena vegada a la competició oficial del Festival de Cannes amb Tori i Lokita, un drama sobre la immigració il·legal protagonitzat per un nen i una adolescent que lluiten per construir les seves vides a la Bèlgica actual.
Tori és un nen perseguit al país d’origen acusat de bruixot. Ella, més gran, intenta fer-se passar per la seva germana per aconseguir els papers de residència que li permetin millorar la seva qualitat de vida. Mentrestant, treballaran en allò que puguin i com puguin amb l’objectiu de guanyar uns diners per ajudar els seus familiars al seu país d’origen. I encara que en realitat no siguin germans, la seva relació, companyonia i fraternitat fa que ho sembli.
Els germans Dardenne, com és habitual en ells, tornen a retratar la vida dels més desafavorits amb el seu estil directe, senzill i sense artificis. Buscant reflectir una realitat dura i difícil amb naturalitat i franquesa. Amb la càmera a la mà seguint en tot moment les peripècies dels protagonistes. Amb discreció i sense recrear-se a la seva desgràcia. Però el curs dels esdeveniments de Tori i Lokita és massa previsible i superficial. I el to massa lineal i pla. I malgrat el seu dramatisme, la seva actualitat i la seva proximitat, el film mai no acaba de prendre el vol desitjat.
LEILA’S BROTHERS de Saeed Roustay
Al 2019 el jove director iraní Saeed Roustayi va obtenir nombrosos reconeixements a festivals de tot el món amb Just 6.5, inclosa una nominació al Cèsar a la millor pel·lícula estrangera que segurament hauran facilitat el seu debut a la llista dels títols que competeixen per la Palma d’Or de 2022.
Amb gairebé tres hores de durada, Leila’s Brothers és un exigent i complex drama familiar ple de discussions, retrets, insults, intents de manipulació i reconciliacions entre el pare, la mare i els seus cinc fills ja madurs, però excepte en un cas, encara econòmicament dependents dels pares.
El punt de partida és el pla de Leila, l’única filla de la família i principal suport dels seus pares, per llançar un negoci amb els seus germans, al qual tothom haurà de contribuir en la mesura del possible. Coincidint amb aquesta situació, sorgeix l’elecció del nou patriarca del clan familiar a què el pare podria aspirar a canvi d’una suma elevada de diners en forma de monedes d’or. La confluència dels dos fets provocarà un conflicte que farà sorgir les bondats i sobretot les misèries de tots els membres de la família.
Amb moments que recorden el Visconti de Rocco y sus hermanos i El Padrino de Coppola, alguns plànols de l’elecció del patriarca semblen robats de l’elecció del padrí del clàssic de Coppola, Leila’s Brothers es converteix en un encert, però per moments també extenuant, reflex del que l’ésser humà és capaç de fer per aconseguir diners, estatus o el poder que dona tenir-los.
NOSTALGIA de Mario Martone
Només uns mesos després d’haver presentat Aquí me río yo al Festival de Venècia, el napolità Mario Martone competeix a Cannes amb Nostalgia, la crònica del retorn a Nàpols després de 40 anys d’absència, obligat a escapar a l’Orient Mitjà sent un jove adolescent, de Felice, interpretat de forma austera però molt encertada per Pierfrancisco Favino. Les visites a la seva mare, les seves passejades pels carrers de la seva infància i les trobades amb els seus habitants aniran recordant una vida i fins i tot un idioma que tenia mig oblidats.
El principal problema de Nostalgia és que és d’aquelles pel·lícules que s’ho juguen gairebé tot a una carta. En aquest cas, el retrobament dels dos amics de la infància, Felice i Orestes, un convertit en cap dels barris fons del seu barri. Dos terços de la pel·lícula estan construïts com el lent i lànguid crescendo dramàtic que es culmina al clímax de la trobada entre tots dos 40 anys més tard. El seu problema és que a aquesta trobada li falta tensió i dramatisme. Martone busca generar aquesta tensió entre tots dos personatges mitjançant el muntatge ja abans de la trobada pròpiament dita, però només se sent l’amenaça. I ni tan sols en el moment de la reunió entre tots dos sorgeix la tensió a causa de la distància i la fredor amb què està rodat.
Nostalgia busca obrir fronts dramàtics addicionals a través de l’amistat entre el rector de l’església del barri, alhora enemic declarat d’Orestes, i Felice, encara que en aquests 40 anys ell s’hagi convertit a l’Islam. Però la manera com Martone utilitza aquesta relació, trobades amb famílies amb problemes a les quals es posa la vida de Felice com a exemple de reconducció reeixida o la només apuntada relació amb un immigrant tunisià, provoca la pèrdua del focus de la narració i l’allargament innecessari d’una pel·lícula a la qual pesa la seva lànguida narrativa.
Envía una resposta