HOLY SPIDER de Ali Abbasi
Fa 4 anys el director danès d’origen iranià Ali Abbasi es va emportar el premi a la millor pel·lícula de Un Certain Regard amb Border, una pel·lícula que va marcar aquella temporada al cine fantàstic. Després d’aquell èxit, fa el salt a la competició principal del festival de Cannes amb Holy Spider en què torna al seu país natal amb una pel·lícula al voltant dels assassinats de prostitutes entre el 2000 i el 2001 a la ciutat santa de Mashhad.
La seva protagonista és una periodista de Teheran que es desplaça a la Mashhad per investigar els fets i descobrir el culpable dels crims. Encara que sigui una dona iraniana, ella representarà el punt de vista de l’espectador occidental, el del forà horroritzat i incapaç d’assumir aquests fets i la sensació de falta de rigor i interès per la resolució dels casos per part de la policia local. Al capdavall les assassinades són prostitutes de les pitjors zones de la ciutat.
Però Holy Spider no és un thriller típic sobre una investigació. Des de l’inici Abbasi mostra les indagacions de la periodista, però també el dia a dia de l’assassí. La seva vida exemplar com a pare, marit i treballador. Saltant d’una història a una altra. I no estalviant cap detall als assassinats a l’espectador. De manera de vegades més que qüestionable. Prevalent per moments l’enfocament més innecessàriament morbós i sensacionalista. Centrant-se en el procediment de localització, atracció, caça i assassinat. I també permetent justificar l’assassí. Per a ell no es tracta d’assassinats, sinó d’una missió divina per netejar l’entorn d’un temple de presències impures.
A base de troballes massa forçades – la protagonista té una especial i poc versemblant habilitat de trobar-se al lloc més indicat i en el moment més oportú per trobar la informació necessària -, s’anirà revelant la veritat. Però Holy Spider va més enllà. També presenta una mirada a la societat en què passaven aquests assassinats. L’Iran de principis del segle XX. La manera com eren rebuts per part dels diferents estaments de la societat. I la manera com la religió i l’absolutisme teocràtic anaven guanyant terreny en tots els camps.
LES AMANDIERS (FOREVER YOUNG) de Valeria Bruni-Tedeschi
La franco-italiana Valeria Bruni-Tedeschi torna a competir per la Palma d’Or nou anys després d’haver presentat Un castillo en Italia i després d’haver-se emportat un Premi Especial del Jurat de la secció Un Certain Regard el 2007 per Actrices. Amb un guió escrit per la pròpia Valeria Bruni-Tedeschi, Noemie Lvovsky i Agnès de Sacy partint dels seus records de l’època, Les Amandiers se centra en un grup d’estudiants de 20 anys de l’escola d’interpretació del Théatre des Amandiers fundada per Patrice Chéreau i Pierre Romans al curs 1985-1986. A les proves de selecció, els assaigs, les relacions entre els estudiants i els professors, les seves aspiracions, la manera com els afecten les seves vivències i els seus diferents orígens socials. En una edat en què les emocions estan a flor de pell i la vida es viu amb intensitat màxima.
Perquè encara que la pel·lícula arrenqui interrogant els aspirants a entrar a l’escola sobre les causes per les quals volen dedicar-se al teatre i a la interpretació, Les Amandiers evita les reflexions sobre l’art dramàtic i prefereix centrar-se en els aspectes més emocionals dels seus protagonistes i en el petit o gran culebrot que viu cadascun. Al microcosmos de Les Amandiers hi caben embarassos desitjats, no desitjats, drogoaddiccions, sobredosi, SIDA, naixements, morts… Tot en uns pocs mesos i una dotzena de personatges.
Amb un muntatge àgil, imatge analògica i nombrosos primers plans de les cares, Les Amandiers aconsegueix transmetre una proximitat als personatges que d’altra banda un guió amb tendència als girs dramàtics i als mecanismes més pel·liculers porta a neutralitzar. Un guió episòdic, que sembla una successió d’apunts extrets de la memòria de la mateixa Bruni-Tedeschi amb massa tendència al cop d’efecte.
I finalment no acaba d’encaixar la recerca de la naturalitat i l’autenticitat en la posada en escena amb un guió que mostra de manera massa evident els seus mecanismes dramàtics. En un notable repartiment coral ple de joves valors del cinema gal, destaca la presència magnètica de Nadia Tereszkiewicz, alter ego de la pròpia Valeria Bruni-Tedeschi i la de Louis Garrel interpretant Patrice Chéreau. I també resulta cridanera la presència en un paper secundari de Suzanne Lindon, la filla de Vincent Lindon, alhora president del jurat encarregat de decidir el repartiment de premis oficials de dissabte que ve.
Envía una resposta