R.M.N. de Cristian Mungiu
Des que el 2007 s’emportés la Palma d’Or amb 4 meses, 3 semanas y 2 días, el romanès Cristian Mungiu ha presentat totes les seves pel·lícules al Festival de Cannes. I tant Más allá de las colinas, com Los éxamenes van aconseguir colar-se al palmarès final. I tampoc seria estrany que R.M.N. mantingués la ratxa.
Aquesta vegada l’acció es desenvolupa en un poble multiètnic, multicultural i multilingüe de Transilvània. El protagonista, que treballa en un escorxador a Alemanya, torna a casa per Nadal. Allà viuen el seu fill, un nen amb problemes de comunicació, la mare del seu fill, el seu pare, la seva exnòvia… un mosaic de personatges i de situacions personals que serveixen a Mungiu per desenvolupar el seu particular retrat de la xenofòbia, el racisme, el feixisme, la immigració o l’emigració… un retrat de la Romania actual.
Un país que alhora que subministra mà d’obra barata als països més desenvolupats econòmicament de la Unió Europea, ha de cobrir les vacants que generen aquestes absències amb treballadors d’altres països, altres races i altres religions. Aquest fet esdevindrà el detonant del conflicte en un entorn que històricament havia mantingut un tens equilibri entre les diferents comunitats que el conformaven. O almenys és el que semblava.
A través d’un superb control de la posada en escena, Mungiu va presentant tota aquesta galeria de personatges, les seves situacions i les seves relacions a mesura que va creixent la tensió entre els diferents habitants. Sense pressa, però sense pausa. De mica en mica anirà emergint la discriminació a l’estranger, o a alguns estrangers, recolzada en la simplificació i en la falsedat dels arguments dels que necessiten rebutjar el forà. No és el mateix el científic francès que realitza un estudi dels óssos de la zona que els pastissers de Sri Lanka als quals a alguns molesta que elaborin amb les mans no blanques el pa que ells menjaran més tard.
Una posada en escena que presta gran atenció als detalls, al què passa en segon terme com és habitual en Mungiu. Capaç de construir un magistral pla seqüència, tens i inquietant o de rodar en pla fix una llarga assemblea de la comunitat, recolzant-se en exclusiva en les paraules i la forma de relacionar-se els personatges entre ells dins del pla i que es converteix en climax i nucli de R.M.N., en una seqüència que recorda la part final de Un polvo desafortunado o porno loco de Radu Jude, una altra pel·lícula que feia una demolidora anàlisi de la societat romanesa actual.
EL TRIÁNGULO DE LA TRISTEZA de Ruben Östlund
El guanyador de la Palma d’Or del 2017 amb The Square torna a la secció principal del Festival de Cannes amb El triángulo de la tristeza, el seu primer treball en anglès, una sàtira social divertidissima protagonitzada per Harris Dickinson, Charibi Dean i Woody Harrelson.
Els seus protagonistes són, Carl i Yaya, una parella de models i influencers convidats a un creuer de luxe per la naviliera. Els dos guapos, els dos moderadament reeixits a la seva feina. Amb la seva mirada crítica i cínica, la seva misantropia marca de la casa, Östlund fa una crítica ferotge i per moments massa descontrolada a un món centrat en els diners i en els mecanismes de poder de les societats del primer món occidental.
El triángulo de la tristeza es divideix en tres parts. A la primera i després de criticar el món de la moda tirant de tòpic, presenta els seus protagonistes. Com tots els personatges de la pel·lícula són força arquetípics. Fa la impressió que Östlund no vol perdre el temps en presentacions subtils i matisades i opta per tirar de llocs comuns per poder ficar-se directament en farina. Com és habitual al seu cinema, partint d’un detall, d’una anècdota i les diferents maneres d’encarar-la i assumir-la presenta els protagonistes.
La segona part la ocupa íntegrament el creuer de superluxe. Un món exclusiu de superrics al qual Carl i Yaya són convidats perquè a manca de diners, tenen bona imatge i capacitat d’influència a les xarxes socials. Mentre siguin bonics i influencers són admesos al club. Un club de tres nivells on cohabiten els viatgers, el personal encarregat d’atendre’ls, tots blancs i impol·luts i la resta dels treballadors, de color de pell més fosc i provinents de països en vies de desenvolupament.
I finalment, una part final que funciona com a contrapunt del que s’ha vist anteriorment, com la imatge reflectida en un mirall deformant i que Östlund aprofita per desenvolupar la seva tesi. Com és habitual al seu cinema, el director suec basa les seves situacions en la ruptura de les convencions socials. Com si interrogués o retardés des de la pantalla els espectadors de les seves pel·lícules, la majoria ciutadans del primer món desenvolupat, ordenat i regulat. I a partir d’aquí estira les situacions en el temps. Les fa durar més enllà del que recomana un manual de dramatúrgia estàndard. No importa que es tracti d’una discussió sobre el pagament d’un compte en un restaurant o el sopar de gala amb el comandant al creuer de luxe. Östlund cerca portar les seves situacions més enllà de la lògica o de les necessitats dramàtiques. Que les situacions degenerin al màxim, fins a fer sentir incòmode l’espectador. I si alguns es van sentir desconcertats a The Square amb la seqüència del sopar de gala al museu i la performance de l’home que imitava un mico, El triángulo de la tristeza els reserva una seqüència que encara farà parlar més. Entre riallades i desconcert.
Envía una resposta