ARMAGEDDON TIME de James Gray
Després de presentar les seves dues últimes pel·lícules als festivals de Berlin, Z, la ciudad perdida el 2016 i Venècia, Ad Astra el 2019, el nord-americà James Gray torna per cinquena vegada a participar a la competició del Festival de Cannes amb l’esperança de no marxar de buit en aquesta ocasió com les vegades anteriors.
I ho fa amb aquesta superba pel·lícula en part autobiogràfica d’aparença i arrencada lleugera, però que a mesura que avança va confirmant la denúncia i la crítica social que s’apuntaven al principi.
Armageddon Time narra l’amistat entre dos joves al Queens de finals dels 70. Quan Ronald Reagan estava a punt de ser elegit president dels Estats Units. Paul és un xaval jueu amb aspiracions artístiques. Johnny és un jove afroamericà que repeteix curs que aspira a ser astronauta. Arrenca com una història sobre la camaraderia entre tots dos. Com un coming of age divertit i enginyós. De manera àgil i lleugera. Però ja des de l’inici Gray va apuntant els elements que aniran prenent cos a mesura que avança el metratge: la diferència de classes, els privilegis, el poder dels diners, el racisme, l’individualisme, la manca de solidaritat i d’empatia, la prevalença dels estudis tècnics davant dels humanistes o artístics…
I Armageddon Time es converteix en un cinema social eloqüent i combatiu. Una crítica a la societat en conjunt i als seus mecanismes per perpetuar la situació actual. En què no és que no tothom tingui dret a complir el publicitat somni americà, sinó que alguns no tenen dret ni a somiar-lo. Segons James Gray, si la societat és així és perquè la societat ha estat educada per pensar i actuar d’aquesta manera.
El retrat de la societat que fa Gray no és pas amable o partidista. La seva crítica no s’adreça a un partit polític en particular, encara que l’espectador senti la temptació de pensar en el republicà (els familiars de l’expresident Trump facin oportunes aparicions com a personatges secundaris), sinó a la societat en conjunt, partit demòcrata inclòs.
Armageddon Time conforma juntament amb Licorice Pizza de Paul Thomas Anderson i Apollo 10 ½ de Richard Linklater una excel.lent trilogía de mirades a la seva infància de tres dels directors nordamericans més interessants de l’actualitat.
Destaca la interpretació del seu jove actor protagonista, Banks Repeta, perfectament secundat per Anthony Hopkins, Anne Hathaway i Jeremy Strong.
LE OTTO MONTAGNE de Felix van Groeningen i Charlotte Vandermeersch
També arrenca amb l’amistat entre dos xavals, Le otto montagne, una altra de les pel·lícules vistes a la competició. Els belgues Felix van Groeningen i Charlotte Vandermeersch, que fa deu anys es van quedar a les portes de l’Oscar amb Alabama Monroe, porten a la Croisette l’adaptació al cinema de la novel·la Les vuit muntanyes de Paolo Cognetti protagonitzada pel sempre solvent Luca Marinelli i Alessandro Borghi.
Le Otto Montagne explica l’amistat entre Pietro i Bruno. Pietro és un xaval que viu a Torí i estiueja amb els pares en una casa als Alps italians. Allí coneix Bruno, un noi local de la seva mateixa edat i amb qui sorgirà l’amistat. Le Otto Montagne explica els alts i baixos que patirà aquesta relació i la de tots dos amb el pare de Pietro, al llarg dels anys.
Una amistat condicionada per la diferència de la relació amb la naturalesa entre tots dos. Per a Pietro, l’urbanita, la natura és l’entorn on anar a desconnectar de la seva vida. Per a Bruno, el muntanyenc, és el seu dia a dia, la seva vida, el seu lloc al món, l’únic lloc on se sent capaç de viure. Per bé i per mal. A través de la pel·lícula cadascú buscarà un equilibri diferent en la seva relació amb la natura.
Mitjançant la veu en off de Pietro, l’espectador anirà coneixent l’evolució de l’amistat, les reflexions de Pietro i la manera com canvia la seva relació amb Bruno, el seu retir alpí i el món exterior. Tot amb una aroma new age, de budisme de catàleg, que resulta anacrònic i fals. Perquè malgrat els espectaculars paisatges de muntanya, de la recerca del contrast entre la grandiositat i permanència de la natura i l’efímer del que és humà, Le Otto Montagne massa sovint resulta falsa, forçada. Els seus mecanismes són massa obvis. I les seves imatges es queden en meres recreacions de les reflexions expressades en off pel protagonista sense arribar a atrapar i transmetre en cap moment la sensació d’autenticitat i realitat desitjable.
TCHAIKOWSKY’S WIFE de Kirill Serebrennikov
Feia sis anys i dues pel·lícules des que el rus Kirill Serebrennikov no venia a Cannes. Des que va presentar The Student a la secció Un Certain Regard del 2016. Des de llavors tant Leto, com Petrov’s Flu van competir per la Palma d’Or, però el director rus no va poder desplaçar-se a la Costa Blava per presentar-les, a causa de l’arrest domiciliari que li van imposar les autoritats russes. Finalment el 2022, i entre les protestes d’alguns ucraïnesos per no només la seva presència, sinó la de la seva pel·lícula al festival, ha pogut acudir per presentar ‘Tchaikovsky’s Wife‘, a més de mostrar-se molt crític amb les autoritats del seu país i condemnar la guerra d’Ucraïna.
I segur que ‘Tchaikovsky’s Wife’ no contribuirà a millorar les seves complicades relacions amb el govern de Putin. Explica la història d’Antonina Miliukova, interpretada de manera esplèndida per Alyona Mikhailova, la dona per conveniència del músic, celebritat i orgull rus, Pyotr Txaikovski. Esposa per conveniència que pretenia amagar l’homosexualitat del compositor d’El llac dels cignes.
Com era d’esperar l’acostament de Serebrennikov a aquest drama romàntic ambientat a la segona meitat del segle XIX és als antípodes del cinema històric i del biopic a l’ús. El retrat de la bogeria d’amor, de l’amor no correspost i de la societat russa de l’època, que negava a les dones gran part dels seus drets, és plena de ràbia i passió.
Almenys en les formes. Serebrennikov torna a demostrar el seu domini absolut dels recursos cinematogràfics. El domini de la composició, la planificació, la posada en escena, la fotografia, la banda sonora o el so. De vegades de manera elegant i exquisida. Excessiva i gratuïta d’altres. Aconsegueix que quelcom sòrdid llueixi bell. Altres desconcertar l’espectador davant d’aquest excés formal. La seva càmera sembla surar al voltant dels seus personatges component autèntics quadres vivents. Passant d´una fotografia brillant i lluminosa a una de fosca i lúgubre en funció de l´estat d´ànim de la seva protagonista. Però el seu desplegament no sols té una intenció estètica, sinó també dramàtica i narrativa. La manera com resol algunes situacions és plena de classe i elegància. Altres de grandiloqüència i ampul·lositat. Però com també és norma al cinema de Serebrennikov, al costat d’aquest desplegament formal, el guió resulta repetitiu. Tot just existeix progressió narrativa, la protagonista està boja d’amor per Txaikovski des del primer fotograma de la pel·lícula, tornant de forma reiterada a plantejar situacions similars que poc aporten a la progressió dramàtica o narrativa del film.
Envía una resposta