Entre suposats atacs de bots russos que sabotegen el sistema d’entrades de moment aparentment resolts (toquem fusta) i amb el mercat i el nombre d’acreditats en xifres properes a les de l’època prepandèmia, el Festival de Cannes torna a les dates habituals de maig (l’edició del 2020 es va suspendre i la del 2021 va tenir lloc al juliol), per celebrar el seu 75è aniversari. Una edició en què només a les primeres hores ja conflueixen el cinema del present i del passat, el cinema de Hollywood i el d’autor. D’una banda, es rebateja una de les sales de projecció a Agnès Varda com a homenatge a la directora gala, de l’altra es lliura la Palma honorífica a tota la seva carrera a Forest Whitaker, s’estrena la versió restaurada a 4K del superb clàssic La mamá i la puta de Jean Eustache o es reconeix Tom Cruise com a gran estrella de Hollywood i defensor declarat del cinema en sales alhora que es projecta el seu Top Gun: Maverick.
Però la pel·lícula encarregada d’inaugurar oficialment aquesta edició és el nou film del gal Michel Hazanavicius, Final Cut, remake del film japonès One Cut of The Dead de Shin’ichiro Ueda, una comèdia que va triomfar a festivals de cinema fantàstic i de terror de mig món fa menys de quatre anys.
Des del seu èxit en l’edició de 2011 amb The Artist, en què el premi al millor actor per a Jean Dujardin es va convertir en la plataforma de llançament perfecta per a una pel·lícula que s’enduria més de 100 premis internacionals, inclosos 5 Oscar, el director francès Michel Hazanavicius ha esdevingut un habitual del Festival de Cannes. I encara que ni The Search, el fallit drama bèl·lic ambientat a la guerra de Txetxènia, ni Mal genio, el superficial, multicolorit i resultón retrat de Jean-Luc Godard al París dels anys 60, van aconseguir repetir l’èxit, el director gal torna a la Costa Blava per obrir el festival fora de concurs amb Final Cut.
El camí del film fins a la Croisette ha estat ple d’incidents. La seva estrena mundial estava prevista per a la darrera edició del Festival de Sundance. Però quan els seus organitzadors van decidir celebrar una edició únicament virtual per culpa del brot de la variant òmicron a principis d’any als Estats Units, els seus productors van decidir retirar-la. En aquella època el seu títol era Z (comme Zombie), però des de llavors l’adopció de les tropes russes de l’última lletra de l’alfabet com a forma de marcar els seus tancs a la guerra d’Ucraïna, va portar a decidir un canvi de títol d’última hora . De fet, quan Thierry Frémaux, va anunciar els títols participants al festival fa menys de 5 setmanes, ho va fer amb el títol original. Però els productors del film van fer cas de la petició dels directors de cinema ucraïnesos i van decidir canviar el títol per Coupez! en francès o Final Cut com a títol internacional.
El pitjor de Final Cut és que resulta una pel·lícula completament innecessària. Irrellevant i amb molt poc a aportar. Hazanavicius trasllada l’acció de la planta de tractament d’aigües abandonades del Japó a un altre edifici perdut al mig del no-res a França. Cinema sobre cinema al seu subgènere ‘aquest rodatge és una ruïna’ protagonitzat per estrelles del cinema gal com Romain Duris, Bérénice Bejo i Finnegan Oldfield. I amb Alexandre Desplat encarregat de la banda sonora original. Però tot el que a l’original nipona era original, fresc i en algun cas fins i tot enginyós, en aquest remake es converteix en una cosa previsible, sabuda i ja vista. Almenys per a l’espectador que ja conegui One Cut of the Dead.
La pel·lícula arrenca amb un pla seqüència de prop de trenta minuts que és un desplegament de cinema buscadament cutre, matusser i mal concebut. En aquest cas el remake d’un programa de televisió exitós sobre l’atac d’uns zombies a un rodatge d’una pel·lícula de zombies. El principal atractiu del film és precisament la manera com s’utilitza el joc de punts de vista i el fora de camp per a posteriori justificar el desastre buscat en la primera mitja hora de pel·lícula. Canviant textures o estils de posada en escena o planificació.
El problema de Final Cut és que per a l’espectador que conegui l’original aquest joc perd l’efecte de revelació i la seva efectivitat còmica. Hazanavicius es mostra massa respectuós, massa fidel a l’original. O massa mandrós per buscar noves idees. I el que a la pel·lícula d’Ueda funcionava, poques vegades ho fa a Final Cut. I tampoc no aconsegueix arreglar alguns dels problemes de l’original. Les situacions massa sovint són forçades i condicionades per la recerca de l’efecte còmic que no sempre es troben. Hi ha la companyonia entre els membres de l’equip del film, els egos de les seves estrelles, les absurdes regles del remake, però el valor afegit de Hazanavicius resulta massa escàs. Només alguns moments en què es juga de forma hàbil amb la utilització de la banda sonora serveixen de demostració que aquesta premissa argumental podia donar més joc.
Envía una resposta