“Vull morir plàcidament mentre dormo, com el meu avi.
No cridant de terror com els seus passatgers“
Jack Handey
Què passaria si uns científics afirmessin que un enorme cometa va camí d’estavellar-se contra la Terra i provocar la nostra extinció? Els creurien els nostres governants i intentarien fer tot el possible per evitar el desastre? I nosaltres, com reaccionaríem? No miris amunt [Don’t Look Up] explica la història de dos astrònoms, el Dr. Randall Mindy (Leonardo DiCaprio) i l’estudiant de postgrau Kate Dibiasky (Jennifer Lawrence), que descobreixen l’arribada en 6 mesos d’un ‘destructor de mons’ i intenten fer tot el possible per advertir als màxims dirigents i a l’opinió pública.
Després de les magnífiques The Big Short (2015) y Vice (2018), lectures gamberres de la crisi financera de 2008 i del mandat presidencial de Bush Jr. i Dick Cheney, respectivament, el cineasta nord-americà Adam McKay torna amb una altra sàtira política i social. En aquesta ocasió, l’argument del cataclisme per impacte d’un cometa, una al·legoria de la crisi mediambiental provocada pel canvi climàtic, li serveix al realitzador per articular una gran crítica contra les nostres misèries morals: les dels nostres polítics, centrats en càlculs estratègics per mantenir les seves quotes de poder i privilegis, i les de la població en general, incapaços de discernir allò veritable i important en el nostre petit món de pantalles, fake news, likes i memes.
Adam McKay barreja amb dinamisme diversos gèneres, des de la ciència-ficció i el cinema de catàstrofes, fins a la comèdia negra o el drama lleuger en una encertada pel·lícula, encara que una mica irregular. El poder metafòric del film, símbol del nostre temps, és un dels seus aspectes més sobresortints, juntament amb una gran feina de muntatge, obra de Hank Corwin (Assassins nats, L’arbre de la vida), que dota a l’obra d’un gran ritme que no decau en cap moment, malgrat la seva desproporcionada duració. També destaca el bon treball de l’elenc d’estrelles reunides, especialment Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence, sensacionals en els seus papers de científics menyspreats per tots, així com Meryl Streep interpretant a una Trump en femení i Mark Rylance emulant a un insuportable emprenedor tech, a l’estil de Zuckerberg, Musk o Bezos.
L’ambició (i el voluminós pressupost de Netflix) porta a McKay a desenvolupar una espècia de Telèfon vermell (Stanley Kubrick, 1964) postmodern que obre moltes vies de crítica, potser masses, i cau en alguns tòpics. De forma sorprenent, el guió acaba sent un dels aspectes més discutibles del film: més enllà de la premissa i de la història principal, la pel·lícula desenvolupa algunes subtrames que no van enlloc, com la de l’affaire entre dos personatges, dóna més protagonisme del que caldria a caràcters que aporten poc al conjunt, com els de Jonah Hill o Ariana Grande, i conté alguns acudits de traç gruixut.
No obstant, No miris amunt, més enllà de la seva irregularitat, és un bon entreteniment, molt pertinent a la nostra època actual de pandèmies, escepticisme i negacionistes. Amb les seves habituals dosi de cinisme i mala llet, McKay ens crida que no tenim remei, que la societat actual no està preparada per evitar, o ni tan sols comprendre, el seu propi apocalipsi, ja sigui en forma de cometa, canvi climàtic o coronavirus.
Crítica encertada… La película es queda en un territori de ningú al final. Bon plantejament, però un desenvolupament una mica artificial. Tot i així, molt recomanable.