aaa+ 2017 new fashion cheap replica watches review outlet uk.
enjoy the best price buy swiss fake chopard at low 30 - 40% discount price.
we have all the fake patek philippe.
enjoy the replikas izle brand and low price.
Fue la mano de Dios
8Valoració
Puntuació dels lectors: (1 Vot)
9.5

Arribats a un cert grau de veterania i mestria, molts directors decideixen mirar enrere i explorar en la pantalla gran l’època de la seva vida més formativa i en la que van viure les emocions més pures i intenses: l’adolescència. En veritat, aquestes sensacions han estat sempre presents com a subtext en la seva obra, però finalment les volen adreçar de forma més literal. Encara que s’usin records propis és una fórmula que pot no sortir bé si el director es limita a mostrar experiències vàries, però no ens fa palès la seva importància en el seu jo d’aquella època. No és el cas de “Fue la mano de Dios” que ja des de la captivadora primera escena ens submergeix en l’univers napolità de Paolo Sorrentino que no és realista però sí versemblant emocionalment.

Sovint amb les imatges dels tràilers i les breus valoracions a la ràdio, xarxes socials o crítiques és fàcil muntar i reproduir en el nostre cap una versió de la pel·lícula. En pocs casos és un exercici més enganyós que aquí perquè la nostra ment vol associar el film de Sorrentino a altres pel·lícules però és debades. En altres paraules, és més fàcil definir “Fue la mano de Dios” pel que no és que pel que és. La sinopsi ens pot fer creure que tracta sobre l’amor al cine, o els inicis en la cinefília d’un jove napolità o sobre els seus primers passos com a director. Però no és el cas, el cine hi apareix, però no és central. El tràiler potser ens fa imaginar que és una pel·lícula sobre el dol i com mai ens abandona. Tampoc. Ni tampoc és una aventura urbana sobre els impulsos juvenils i les ganes de deixar una empremta en aquest món. El truc de Sorrentino és evitar agafar aquests camins més transcorreguts i simplement mostrar com ell se sentia en aquella època. A causa d’això alguns els semblarà una pel·lícula massa dispersa i buida de significat, però és en aquesta aparent imprecisió que aconsegueix arribar a llocs molt més profunds que si hagués optat per una narració més convencional.

Gran part del mèrit d’aquesta qualitat onírica del film prové del muntatge de Cristiano Travaglioli. La història està formada per vinyetes humorístiques, imatges poderoses en les quals la càmera s’hi queda una estona i diàlegs transcendentals, però tot vibra al mateix ritme. En altres paraules, la transició entre escenes completament diferents és imperceptible, ja que el fil emocional es manté. També hi ajuda la fotografia de Daria D’Antonio que aconsegueix establir una coherència entre, per exemple, una imatge d’un home enmig d’ombres penjant del sostre i els napolitans celebrant un gol de Maradona als seus balcons.

En resum, “Fue la mano de Dios” és una de les millors pel·lícules de l’any i si aconseguiu entrar en la catarsi que proposa el director, una experiència molt satisfactòria. Això sí, aneu-hi sense pressuposicions i disposats a acceptar la mà de Sorrentino.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X