Entre les estrenes més significatives del recent cinema europeu, coincideixen enguany diverses pel·lícules que compten amb un eix comú: l’expressió d’una mirada adulta, complexa, polièdrica, cap a la infància i els seus desafiaments a la nostra societat. Per citar alguns exemples: Annette, l’última cinta del cineasta francès Leos Carax, guanyadora del Premi a Millor director a Cannes: The Innocents, realitzada pel noruec Eskil Vogt, de pròxima arribada a les sales, que també va passar per La Croisette amb grans lloances; i Petite Maman, la nova pel·lícula de Céline Sciamma, guanyadora del Premi del públic a la Berlinale i a la Secció Perlas de San Sebastià. Les tres, més enllà de les seves grans diferències de contingut i estil, són obres de tres autors genials que utilitzen als seus darrers films el protagonisme infantil per plasmar la fragilitat dels vincles humans i la importància de la recerca d’una veu pròpia, el nostre lloc al món, en la construcció de la personalitat.
A la present pel·lícula, Nelly (Joséphine Sanz), una nena de 8 anys, acaba de perdre a la seva àvia materna i juntament amb els seus pares torna a la casa familiar on va créixer la seva mare per recollir les pertinences. Allà coneix a Marion (Gabrielle Sanz), una nena de la seva edat amb la qual establirà una preciosa amistat, al mateix temps que li permetrà descobrir l’univers infantil de la seva mare, mirall en el qual reflectir-se i projectar el seu propi jo.
La directora de Tomboy (2011), Céline Sciamma, es submergeix novament a una de les constants temàtiques de la seva filmografia, el món de la infància, les seves emocions, inquietuds i pors, per elaborar un magnífic retrat sobre les relacions maternofilials. Petite Maman és una faula fantàstica sobre l’amor entre una mare (Nina Meurisse) i la seva filla, la por a l’abandonament, la construcció de la identitat femenina i la (re)connexió amb els llaços familiars.
Un dels aspectes més destacats del film és el seu guió, obra de la pròpia Céline Sciamma, un joc de simetries i significats magnífic per la seva concisió i claredat i ple de petits detalls a descobrir. La narració es veu reforçada per una posada en escena que sap treure partit a cada gest, a cada moviment dels personatges dins l’espai fílmic, i pel gran treball de totes les actrius, en especial de les dues nenes, les germanes Josephine i Gabrielle Sanz, que construeixen una relació que respira una gran autenticitat en totes les seves escenes. Així mateix, també és excel·lent la direcció de fotografia, obra de Claire Mathon, habitual de les pel·lícules de Sciamma.
Enmig de tants estrenes oblidables que intenten impactar als espectadors per mitjà d’altes dosis de grandiloqüència i artificiositat, Céline Sciamma, després d’aquesta obra mestra anomenada Retrat d’una dona en flames (2019), novament aconsegueix l’extraordinari: emocionar des de la senzillesa; perdurar a partir d’allò quotidià. Per tot això, aneu al cinema a veure Petite Maman: la darrera pel·lícula d’una de les millors cineastes del nostre temps.
Envía una resposta