Apareix la Sílvia muda de paraules parlades durant una bona estona, però plena i envoltada de paraules espacials, cantades, lumíniques, instrumentals. Un desplegament teatral al voltant de la seva obra musical ‘Farsa (Género impossible)’ que es presenta a l’Auditori de Girona, dins el marc Temporada Alta 2021. No hi ha límits en aquesta bella farsa que tot ho adopta, que tot ho alberga.
Al cap d’uns quants temes ens dona la bona nit, estranyada ella mateixa de no haver-ho dit abans, però alhora compromesa amb l’art del teatre que mentre fa que s’hagi de limitar a una partitura, dona la llibertat absoluta a tots aquests temes que de sobte ocupen i s’acullen en un espai, en un vestuari, sota uns estels que potser mai haurien imaginat.
La cantant i compositora s’ha envoltat d’un equip d’unes cinquanta persones, l’exquisidesa de les quals es postra en l’escena: l’escenografia de Sílvia Delagneau i Max Glaenzel, dramaturgia de Pablo Messiez, supervisió del moviment d’Elena Córdoba, vestuari de Cecilia Molano i Javier Navas, projeccions de peçes visuals de 16 mm d’Adriana Vila Guevara, entre d’altres. Un laboratori creatiu a càrrec d’artistes d’escenes diverses que representa una celebració de la interdisciplinarietat. I aquest equip l’ha encertat de ple, perquè la farsa, que ja de per sí és tan autèntica, ha crescut, ha brollat, i s’ha fet encara més enorme, si més no ha descobert un nou espai temps on estar, on viure. I aquestes descobertes són or pur. Úniques si més no.
Per no fer massa spoiler a nivell de formes escèniques, on la sorpresa i la bellesa hi tenen molt a dir, simplement comentar sobre aquest contrast de fortalesa i fragilitat del qual parla el show i l’obra original. Aquesta fragilitat que ens defineix des de l’interior i alhora fa mostrarnos cap enfora com a persones plenes de fortalesa. Allò a cavall entre la riquesa aparent i el buit real, tan propi dels nostres temps. És entrar en una habitació, en una casa, dins una intimitat que pertany a algú però alhora ha estat enriquida per d’altres, inclòs aquella que mira: la persona espectadora.
Aquesta versió de ‘Farsa (Género imposible)’ es tracta, en definitiva, d’un nou diàleg entre diferents disciplines artístiques, que apareix com a continuació lògica d’un treball discogràfic que proposa com a punt de partida aquest mateix diàleg.
Es va estrenar aquest passat Festival Grec 2021, i prèviament ja havia presentat aquesta última obra en dos altres formats diferents: en solitari i acompanyada d’una banda espaterrant. Realment, cal viure-la, en qualsevol de les versions, tot i que aquesta versió teatral desprenia l’autenticitat de l’artista, i veure-ho a Girona, tant a prop de Calella, no té preu. I els juneis et fan figa, després de quasi dues hores de tanta bellesa.
Envía una resposta