Una trobada d’amics que no és tan plàcida com es voldria i els monstres humans i no, que torturen un nen són dues de les propostes que hem vist avui a Sitges. “Barbarians” i “Antlers: criatura oscura” són els títols, correctes però no esplèndids.
BARBARIANS de CHARLES DORFMAN
Un grup d’amics relacionats amb el món de l’art sopen junts en una casa d’última generació situada al camp. Entre ells es troba Eve, una artista que aquella nit presenta en societat la seva nova escultura. Els secrets i les velles rivalitats exploten durant el sopar, però tot va pel pedregar quan un grup d’habitants de la zona els comencen a assetjar a la casa.
Charles Dorfman ha estat estudiant de teatre als prestigiosos Trinity College Dublin i Beverly Hills Playhouse, el 2017 crea la productora Samuel Marshall Films. “Barbarians” és el seu debut com a director i guionista.
“Barbarians” és una “home invasion” enmig d’una trobada d’amics que ha deixat de ser amistosa. El debut de Dorfman es queda bastant curt malgrat de rostres coneguts com el de Iwan Rheon (“Joc de trons”). Posa tots els elements per aconseguir una pel·lícula impactant, de les que Sitges aplaudeix, sobretot en la part del clímax, però ho deixa tot a mitges, afluixa, acaba amb algun personatge massa ràpid i perd l’oportunitat de fer una pel·lí gamberra amb bany de sang final.
ANTLERS (ANTLERS: CRIATURA OSCURA) de SCOTT COOPER
En un poble d’Oregon apareix un cos mutilat. El xèrif atribueix el crim a un animal, però la seva germana, una mestra de primària, sospita que un dels seus alumnes hi té alguna cosa a veure. Lucas és un enigmàtic nen que té una connexió sobrenatural amb una criatura ancestral. Produïda per Guillermo del Toro i escrita per Nick Antosca (“Nuevo sabor a cereza”, “Channel Zero”).
Scott Cooper va iniciar la seva carrera com a actor estudiant al llegendari Lee Strasberg Theatre and Film Institute de Nova York. El 2009 va debutar com a director i guionista a “Corazón rebelde”.
“Antlers” és una pel·lícula amb els elements i el pressupost per deixa empremta. De fet té una arrencada prou impactant així com el fet de mesclar un monstre interessant amb un nen que pateix una mena de “maltractament” i “bullying” a l’escola i que coincideix amb una mestra (Keri Russell) que sap identificar (o s’ho pensa) les seves ferides. Però un cop més, un guió interessant de partida, s’acaba malaguanyat per optar per opcions i resolucions convencionals i ja vistes.
Una pena perquè en un festival com el de Sitges, que cada cop tendeix més al thriller i menys al cinema d’ensurts, hagués estat una bona proposta per sumar ensurts amb els problemes personals dels protagonistes.
Envía una resposta