El cinema clàssic, encara que sigui una mica renovat, sempre té un punt a favor. Aquest és el cas d'”Eight for silver” on Sean Ellis s’apropa a la licantropia amb una pel·lícula de fotografia acurada. La resta de propostes ja han estat més discutibles, com “Offseason”, un malson de sèrie B que no havia per on agafar-lo i “Luzifer”, inspirada en la història real d’un exorcisme, un relat cru, bell però avorridot.
EIGHT FOR SILVER
Una remota població rural de la França del segle XVIII viu aterrida a causa dels atacs d’un animal salvatge. John McBride, un jove i inquiet patòleg, arriba al poble per investigar el cas. A mesura que la investigació avança, descobreix una amenaça més important: una presència sinistra que podria ser d’origen sobrenatural.
Sean Ellis torna al gènere amb altes dosis de sang i una fotografia acuradíssima en 35mm. S’acosta a la licantropia amb una pel·lícula en què l’ambientació ho és tot i ens transporta al cinema més clàssic de mostres amb la foscor i la boira que li dona a tot un to grisos.
“Eight for silver” és una solvent pel·lícula de terror gòtic que potser peca una mica de donar una mica massa de voltes a la història en el seu desig de vincular el context històric i la crítica social amb tot l’imaginari fantàstic i de terror. Formalment però, és una gran proposta, que inquieta a foc lent, amb cura del que mostra i sobretot com ho mostra. Cinema del clàssic renovat sense deixar de ser un homenatge com cal.
OFFSEASON
Marie rep una carta perquè la tomba de la seva mare ha estat assaltada, així que es trasllada a la petita illa on està enterrada. En arribar l’informen que a causa del temps es quedés incomunicada fins a la primavera en pujar el pont llevadís que la comunica amb «terra ferma». Com si això fos poc no troba el responsable del cementiri i el comportament dels illencs és estrany i gens hospitalatari.
“Offseason” és un horror i no en el bon sentit de l’expressió. Comences a veure aquell to de sèrie B, i amb aquelles interpretacions que ja veus que patinaran, però res, penses, donem-li una oportunitat perquè també té aquell to de Lovecraft i aquell disseny de so que promet més d’un ensurt i potser et sorprèn.
Però després el guió passa a girar i girar, i no s’entén res, i passes a veure escenes ridícules i el disseny de so ja no espanta si no que cansa i les interpretacions dolentes van in crescendo i al final l’únic que vols és que acabi i oblidar-la.
LUZIFER
Johannes, una mena de Kaspar Hauser, innocent i infantil, viu aïllat en una cabana als Alps amb la seva àguila i la seva devota mare. El món aïllat regit pels rituals comença a trontollar amb la irrupció de la modernitat i dels seus sorolls. El desenvolupament turístic amenaça d’enverinar el paradís i despertar el diable.
Peter Brunner signa una pel·lícula produïda per Ulrich Seidl i inspirada en la història real d’un exorcisme. I no se, no dec tenir un dia perquè si “Offseason” no, doncs “Luzifer” tampoc. Tampoc per raons diferents.
“Luzifer” m’ha avorrit sobiranament. Ho sento, però és això. Puc trobar-li coses bones, com les grans interpretacions de Susanne Jensen i Franz Rogowski i la gran critica social. És un relat cru, no exempt de bellesa sobre un estil de vida allunyat del sistema modern i que mira de sobreviure. Però un cop veus que vol dir, que tampoc cal ser Sherlock, el que hi passa és ben poca cosa i massa repetitiu. El resultat és pesat i lent… al menys per a mi.
Envía una resposta