Teniem ja ganes de submergir-nos en les propostes asiàtiques d’aquesta edició del Festival de Sitges i avui els hem dedicat la jornada, a les que a més eren dues de les pel.lícules que hi esperavem amb més ganes. I no només han satisfet les nostres esperances sino que encara han superat les expectatives.
BELLE
Tot i que a Sitges ja haviem pogut veure pel.lícules anteriors de Mamoru Hosoda com Wolf Children (2012), El niño y la bestia (2015) o Mirai (2018) aquesta serà la primera edició en la que ens visitarà presencialment, i estem impacients per parlar amb ell, en les sessions que compartirà amb públic i premsa, sobra la meravella que ens ha presentat avui: Belle.
A Belle, ens presenta la Suzu, una noia tímida i amb pocs amics que no ha superat la mort de la seva mare quan intentava salvar una altra persona. Però a les xarxes socials la seva vida és ben diferent. Allà és la Belle, una prodigiosa cantant seguida i admirada per milers. Però en aquest món virtual on se sent lliure i estimada com no se sent a la vida real, apareix una Bèstia terrorífica i enigmàtica. Mentre intenta treure l’entrellat de qui és i quines són les intencions d’aquesta presència, a la vida real la Suzu coneixerà dos germans que podrien ajudar-la a entendre la ferida no tancada de la pèrdua de la seva mare.
Amb aquesta història de partida, Belle es podria veure com una reinterpretació del clàssic de La Bella i la Bèstia, però va molt més enllà i hi introdueix elements adicionals que la fan molt més interessant i rica. Hosoda posa també el focus en el món de les xarxes socials, al que no tracta com un dimoni fosc sino com una realitat paralela tant plena de perills com de possibilitats, i s’endinsa en com moltes persones disocien la seva personalitat real de la que tenen a les xarxes, en com es pot arribar a tenir una vida física i una virtual totalment diferents de cara als altres i a nosaltres mateixos. I sobretot també parla amb gran delicadesa de la pèrdua i la soledat, de la superació dels propis temors i límits, de la solidaritat en un món cada cop més egocèntric i dels llaços afectius.
Tot plegat presentat amb una grandiosa bellesa visual i una preciosa banda sonora composada per Yûta Bandoh (Los niños del mar), Ludvig Forssell (videojocs Metal Gear Solid) i Taisei Iwasak que fan que la història resulti trepidant i emotiva a la vegada. Una joia de la que estem ansiosos per parlar amb el seu director ben aviat.
CLIFF WALKERS
L’altre gran nom asiàtic del dia era Zhang Yimou, el realitzador xinès que aquest any ens ha presentat dues propostes seguides, One Second i aquesta Cliff Walkers en què ens trasllada als anys 30, i a la missió que han de dur a terme quatre agents del partit comunista xinès que han estat entrenats per la Unió Soviètica.
Amb la major part dels plans protagonitzats per una incessant neu, Yimou ens torna a entregar una història on l’aspecte visual resulta vital i fascinant gràcies al treball de fotografia de Zhao Xiaoding. Entre aquests paratge nevats i les escenes rodades dins d’un tren, el director desplega una trama d’espionatge, traicions i motivacions polítiques i personals dels personatges, que tot i que pot resultar confusa a estones del seu llarg metratge (poc més de 2 hores) manté la tensió de l’espectador de forma efectiva.
Un thriller que sap balancejar l’acció, el costat més personal dels seus personatges i una posada en escena dura i preciosa que tornen a posar en evidència la maestria cinematogràfica de Zhang Yimou.
Envía una resposta