aaa+ 2017 new fashion cheap replica watches review outlet uk.
enjoy the best price buy swiss fake chopard at low 30 - 40% discount price.
we have all the fake patek philippe.
enjoy the replikas izle brand and low price.

La catifa vermella ja es troba a lloc amb l’estrena de la 54a edició del Festival amb la presència de l’actriu homenatjada i la realitzadora del títol d’obertura, “Mona Lisa and the Blood Moon“. Després ha estat el torn de la pertorbadora “Titane”, carn i metall, persones i cotxes, per acabar la primer jornada del Festival amb “Caveat”, que no ha estat res de l’altre món, si comparem.

MONA LISA AND THE BLOOD MOON de Ana Lily Amirpour

La inauguració d’aquesta nova edició del Festival de Sitges ha anat a càrrec d’una de les veus més personals del fantàstic i terror contemporanis. La seva primera pel·lícula, “Una noia torna a casa sola de nit” (2014), va aconseguir tres premis a Sitges, on també va estrenar “The Bad Batch” (2017).

Una misteriosa noia, coneguda amb el sobrenom de The Lunatic i posseïdora d’unes habilitats perilloses, aconsegueix fugir de l’hospital psiquiàtric on porta reclosa tota la vida. Després de la seva fugida, la jove arriba als carrers de Nova Orleans, un lloc ple de personatges pintorescos que començaran a creuar-se al seu camí. Aquests encontres desencadenaran una voràgine d’esdeveniments amb conseqüències inesperades.

El viatge nocturn de Jong-seo Jun ens porta fins a Kate Hudson i una àmplia personatges en una proposta molt personal d’Ana Lily Amirpour. No estic segura que fos el que esperés la gran majoria de l’Auditori d’una pel·lícula inaugural d’un festival com el de Sitges però que els ha permès etiquetar-se amb la frase de què s’inaugura amb un film dirigit per una dona, que ja tocava també.

“Mona Lisa and the blood moon” és una proposta diferent, una mica irregular, que potser promet una intensitat i una acció en el seu principi que després d’acaba desinflant i evolucionant per una cosa més pausada, una trobada de personatges que ajudarà a Mona Lisa a retrobar-se amb la seva humanitat. Una pel·lícula indie amb un toc fantàstic amb uns personatges plens de dualitat que acaben caient bé com el peculiar traficant Fuzz (Ed Skrein), amb una estètica i una música que, o t’atrapen a la primera o ja res.

TITANE de Julia Ducournau

Amb només dues pel·lícules dirigides en solitari, la francesa Julia Ducournau s’ha convertit en tota una revolucionadora del cinema de gènere. Al 2016 ens va sorprendre amb “Crudo“, el descens als inferns d’una adolescent que li agafava el gust a devorar carn crua. I aquest 2021 torna per fascinar l’Auditori de Sitges amb “Titane“, el film que li va valdre la Palma d’Or a la darrera edició de Canes.

Titane Julia Ducournau

Titane“ és visualment magnètica, sobretot en la seva primera hora, mentre es dedica a posar en escena al seu personatge principal, l’Alexia (Agathe Rousselle), una noia que de petita va patir un accident del que va acabar amb una placa de titani al cap, una gran cicatriu i una peculiar relació amb els cotxes. Una trama i una escenificació que beuen de referències tan properes com el cinema de Nicolas Winding-Refn, David Cronenberg o Gaspar Noé, però que Ducournau dota d’una identitat pròpia.

En el seu segon tram, la pel·lícula evoluciona amb l’aparició de Vincent (Vincent Lindon), un bomber que va perdre el seu fill anys enrere i que establirà una estranya relació amb l’Alexia. La trobada de dues persones ferides, en la superfície i a l’interior, durant el temps que les circumstàncies els permetin, faran millor la vida l’un de l’altre.

Titane Julia Ducournau

Titane“ posa en pantalla pertorbadores fusions entre carn i metall, persones i cotxes, amb imatges provocadores i incòmodes, de les que conviden més d’un cop a apartar la mirada, i una atronadora banda sonora de música techno i sons mecànics. I també un guió que es revolta, que avança i es regira per sorprendre l’espectador. Tota una experiència, sorprenent, radical, violenta i fascinantment incòmoda, sense oblidar el seu rerefons humà i emotiu.

CAVEAT de Damian McCarthy

I amb dues pel·lícules tant potents per l’estrena del Festival, el paper més pobre li ha tocat a “Caveat” de Damian McCarthy. La pel·lícula ens narra el mal tràngol que passarà l’Isaac (Jonathan French) un home amb pèrdua parcial de memòria a qui un amic (Ben Caplan) li proposa de passar uns dies en una illa on viu la seva neboda, Olga (Leila Sykes), una noia traumatitzada per la desaparició de la seva mare i un estat mental inestable. La feina ve a més amb alguns condicionants: durant l’estada, l’Isaac no podrà entrar a l’habitació de l’Olga, estarà pràcticament incomunicat i haurà de portar una armilla amb una cadena que limitarà els seus moviments.

Caveat Damian Mc Carthy

Caveat” és d’aquelles pel·lícules que ho fia tot a una atmosfera, en aquest cas claustrofòbica i laberíntica per les limitacions físiques i mentals dels dos protagonistes i el seu periple mentre van descendint pels seus propis records i emocions fins a descobrir la veritat de les seves circumstàncies.

Però amb un desenvolupament lent i que desaprofita alguns recursos, tot i estones inquietants i algun ensurt, no acaba de desplegar tot el seu potencial ni mantenir l’interès de l’espectador al llarg d’una pel·lícula on l’esperit minimalista i els moments de gènere més desbocats no troben un bon equilibri.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X