Amb la jornada d’aquest divendres arribavem a un nou punt i final d’aquesta edició del Festival de San Sebastián, un certamen que de nou ha sabut organitzar-se exemplarment enmig d’una situació encara pandèmica i aconseguir que el cinema i la cultura no parin ni quan les circumstancies se’ls posin en contra. I així aquest darrer dia venia també carregat d’elements dissonants: els de cowboys en l’àrid i salvatge Oest que no volen ser-ho, princeses que no se senten còmodes en l’asfixiant vida de luxes que les ha atrapat i musics disposats a nedar contracorrent per fer explotar les seves idees i contradiccions a través de l’art.

“El poder del perro” de Jane Campion

La primera pel.lícula que ens esperava d’avui era la interpretació del western a través de la mirada de la directora neozelandesa Jane Campion. En aquesta adaptació de l’obra homònima de Thomas Savage “The power of the dog“, Campion ens trasllada als anys 20 del segle passat, a Montana, on dos germans de caràcters diametralment oposats gestionen un ranxo de bestiar.

El poder del perro Benedict Cumberbatch Jane Campion

Phil Burbank (Benedict Cumberbatch) és tossut, aparentment més rude, carismàtic i amb idees clares sobre com portar el negoci familiar. George Burbank (Jesse Plemons) és més pragmàtic, obert a noves idees, de caràcter amable i discret. Entre els dos havien trobat l’equilibri però les disputes entre ells prenen una nova dimensió quan George es casa amb la Rose (Kirsten Dunst), la vídua i mare d’un jove (Kodi Smit-McPhee) sensible i gens avesat a la duresa de la vida de cowboy. Però la nova situació familiar despertarà en Phil la contradicció entre la nostàlgia per tot el que li va ensenyar el seu mentor i la sorprenent connexió que desenvolupa amb algú tant diferent a ell com el jove Peter.

El poder del perro Jane Campion

Amb aquesta premisa, Jane Campion porta les claus i els escenaris del western al seu terreny, a un joc d’emocions humanes que partint de les situacions més qüotidianes poden portar a conseqüències imprevistes. Unes contradiccions, un voler aferrar-se a formes passades per por a desaparèixer amb elles, que viuen tant els personatges com l’entorn que els envolta i que ja està transitant de les velles maneres de fer i comportar-se a la modernor.

I així, per parlar d’allò que es veu i sobretot d’allò més enterrat en l’ànima d’un lloc i unes persones, Campion desplega una habilitat intacta tot i els 12 anys transcorreguts des del seu darrer film (Bright Star, 2009) per conjugar l’obvi amb la subtilesa. Ho fa movent habilment la seva càmera dels espais oberts a significatius detalls de la vida qüotidiana, de les muntanyes i els deserts de Montana als objectes de la llar dels Burbank, de les promeses d’allò nou que vol obrir-se camí a l’àrida resistència d’allò que rebutja agressivament desaparèixer. Una aventura en que no li falten aliats, començant pel magnífic quartet protagonista i seguint per la suggerent banda sonora de Jonny Greenwood i la fotografia d’Ari Wegner.

Entre tots demostren que no calen estridències per construir un relat inquietant i carregat de matisos en la superfície i en el fons.

The Velvet Underground” de Todd Haynes

En el tancament de la Secció Perlas avui hem pogut gaudir en majúscules d’un nou documental musical de Todd Haynes, en aquesta ocasió centrat en la banda The Velvet Underground i els seus components.

A través del recorregut per les figures que van conformar el grup i entrevistes amb noms clau, però també el retrat de l’entorn físic i cultural que els va veure convertir-se en un dels grups més trencadors i amb identitat pròpia del panorama musical, Haynes aconsegueix construir una experiència inmersiva en el com sonaven, com eren i què significaren The Velvet Underground.

The Velvet Underground Todd Haynes

Apropar a la platea la figura de Lou Reed no és un repte fàcil d’abordar, carregada de talent i polèmica, llums i ombres, genialitat i caràcter controvertit. Però Haynes, que ja s’ha curtit en la seva filmografia prèvia en el retrat de les arestes del món de la música (“Velvet Goldmine” 1998, “I’m Not There” 2007) sap passar-se a la opció del documental construint una rica amalgama de peces que doten la seva pel.lícula de tot el context, perspectives i detalls que li calen.

I a “Velvet Underground” no només veiem Reed, també John Cale, Maureen Tucker i Nico. I cultura, i Andy Warhol, i il.lusions, i decisions vitals personals que els van apropar i allunyar del grup, i drogues i disputes i lletres i música per parlar de tot i la Nova York dels anys 70. Haynes ho conjuga tot en un discurs ple de ritme i contrapesos que ens transporta als quès i perquès d’aquells noms clau de la vanguarda musical no només amb vocació de fer-nos recordar com sonava sino aportar-nos noves mirades per entendre’l millor i a la vegada retre-li homenatge quasi reverencial amb una aposta estètica experimental acorde a allò que ens vol narrar.

Spencer” de Pablo Larraín

La sessió sorpresa que tancaria aquesta edició ja feia temps que havia deixat de ser-ho. Després del seu pas pel Festival de Venècia, el Zinemaldi recuperava la cinta de Pablo Larraín per posar punt i final a la 69a edició del certamen.

A “Spencer” Larraín reinsisteix en el retrat d’una dona en un moment concret i crucial de la seva existència, tal com va fer amb Jackie al 2016 posant Natalie Portman a la pell de Jackie Kennedy per exposar els seus sentiments en les hores posteriors a l’assassinat del seu marit. Aquí l’escollida es la princesa Diana de Gales (Kristen Stewart) i el moment una celebració del Nadal amb la familia reial quan Diana ja coneixia la relació del seu marit amb Camilla Parker i se sentia atrapada en una vida de luxes que no la satisfeia i que l’allunyava cada cop més de les seves arrels.

Spencer Pablo Larrain

Però en un canvi de to, o volent fer un pas més no del tot reixit, el director xilè renuncia a l’enfocament més subtil de Jackie per endinsar-se més en l’estat mental de la seva protagonista i evidenciar-lo en pantalla a través d’unes imatges fruit de les seves projeccions mentals o amb una sèrie de reiteratius subratllats.

La Diana de Larraín és una dona que intenta reconectar desesperadament amb el seu passat i trobar la seva individualitat en un món fred, ple de rígides tradicions absurdes, comportaments esperats prestablerts i un entorn on, familia inclosa, compta amb molt pocs suports on agafar-se. Un entorn en el que de fet el director perd poc temps ja que no dedica gaires plans i menys diàlegs a la familia Windsor. Per contra, escull uns determinats elements (unes perles, la cacera de faisans, la figura d’Ana Bolena o un espantaocells) i es dedica a utilitzar-los una i altra vegada per il.lustrar l’asfixia de Diana al llarg de dues hores de metratge on poc evoluciona la premisa inicial.

L’estimable interpretació de Kirsten Stewart (tot i que fia massa el seu rol en l’accentuació de gestos del personatge que interpreta), el suport dels sempre solvents Timothy Spall i Sally Hawkins com a figures clau del servei de palau, el disseny d’espais i vestuari o la música de Jonny Greenwood són els elements que ajuden a que la decisió discursiva i les reiteracions de Larraín no acabin ensorrant la pel.lícula en el sopor.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X