Continuem amb noms propis en aquesta edició. L’espectacular Jessica Chastain, amb la seva interpretació a “The eyes of Tammy Faye”; la cruesa de l’eutanàsia de la mà de François Ozón a “Tout s’est bien passé” i finalment, la joventut, però també la vida, en global, de la mà de Jonás Trueba.

“The eyes of Tammy Faye”, les mil cares de Jessica Chastain

Una visió íntima de l’extraordinari ascens, caiguda i redempció de la telepredicadora evangelista Tammy Faye Bakker. Als anys 70 i 80, Tammy Faye i el seu marit, Jim Bakker, van posar drets pràcticament del no-res la xarxa de cadenes religioses més gran del món, així com un parc temàtic, i van gaudir d’una immensa popularitat gràcies als seus missatges de amor, acceptació i prosperitat. Tammy Faye era llegendària per les pestanyes indestructibles, l’original forma de cantar i la generositat a l’hora d’acollir persones de tota mena. Però no va passar gaire temps abans que les irregularitats financeres, les rivalitats i intrigues i els escàndols enderroquessin un imperi construït amb gran meticulositat.

Los ojos de Tammy Faye

Jessica Chastain és la reina en la nova pel·lícula de Michael Showalter, “The eyes of Tammy Faye”, última cinta a sumar-se a la disputa per la cobejada Concha d’Or. I amb aquest paper ben segur que l’actriu nord-americana també entra a totes les travesses per aconseguir l’Oscar a la cerimònia de l’any que ve amb el seu paper d’una de les telepredicadores més famoses de la història del seu país per l’escàndol en què es va veure embolicada quan el fisc va descobrir que es gastava els diners dels feligresos.

Estats Units, aquell país on els espavilats poden fer-se d’or gràcies a la bona voluntat o la poca intel·ligència dels que volen creure en alguna cosa sense reflexionar en qui creuen. Un film carregat de riures irònics, sense intentar salvar el personatge, ni absoldre’l dels seus luxosos pecats, amb un tram final un pèl irregular on deixa clar que la culpa no és només dels que s’aprofiten sinó també dels que deixen que s’aprofitin d’ells.

“Tout s’est bien passé”, el dret a la mort

Als 85 anys, el pare d’Emmanuèle és hospitalitzat després d’un accident cerebrovascular. Quan es desperta, debilitat i depenent, aquest home, curiós per naturalesa i amant apassionat de la vida, demana a la seva filla que l’ajudi a morir.

Tout s'est bien passé

Adaptació de l’obra autobiogràfica de la ja desapareguda Emmanuele Berheim, la novel·lista explicava la malaltia que va tenir el seu pare i la voluntat que el deixessin o ajudessin a morir amb dignitat i evitar el patiment que patia.

El director francès François Ozón, un dels habituals de Donostia, es fa acompanyar d’un repartiment femení d’alçada. Sophie Marceau porta el pes del film però al seu costat, i amb més o menys presència s’hi troben, Geraldine Pailhas, Charlotte Rampling i Hanna Schygulla i totes elles acompanyen el viatge definitiu del personatge interpretat per André Dussolier. No vol cedir al sentimentalisme, i per això, també un costum seu, Ozon recorre a cert humor negre afegint, per trencar una mica l’intimisme de la situació, una subtrama de ressons homosexuals i conflictes hereditaris.

“Quién lo impide”, la joventut, la vida

Quién lo impide” és una crida a transformar la percepció que tenim sobre l’adolescència i la joventut; la d’aquells que van néixer a principis del segle XXI i acaben de fer-se grans; els que ara semblen culpables de tot alhora que veuen minvades les esperances. 

Quien lo impide

No és un documental, ni una ficció, inclou improvisacions pactades no s’amaguen, i són els mateixos nois que decideixen què es rodarà i com, amb el mateix Trueba portant la càmera i una altra persona, de vegades algun dels nois, fa de microfonista.

Els joves adolescents es mostren tal com són però com poques vegades els veiem o ens deixen veure’ls: aprofitant la càmera de cinema per mostrar el millor de si mateixos i tornar-nos la confiança en el futur; des de la fragilitat i l’emoció, amb humor, intel·ligència, conviccions i idees. Perquè la joventut que parla d’amor, amistat, política o educació no parla només del que és seu, sinó del que importa sempre, a qualsevol edat. 

La pel·lícula del petit dels Trueba, Jonás, petit que ja suma 40 anys, és un exercici cinematogràfic molt lliure: ha estat rodada durant cinc anys seguint el dia a dia d’un grup de nois des que tenen 15 anys fins que passen dels 20; la cinta, que dura unes tres hores i mitja, es projecta dividida en tres parts i no tots els plans estan nets, ni enfocats.

Quién lo impide” és una pel·lícula sobre nosaltres: sobre el que vam ser, el que som i el que seguirem sent.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X