Avui la competició rebia amb un bon grapat d’aplaudiments la gran aposta del cinema espanyol en aquest certamen, el retorn de Fernando León de Aranoa al seu cinema d’humor barrejat de crítica social. També ens ha trencat el cor amb un diàleg a quatre bandes que suposa el debut en la direcció de l’actor nordamericà Fran Kranz. I ens retornava el Paolo Sorrentino més personal amb una mirada autobiogràfica a la seva vida al Nàpols dels 80.

“El buen patrón” de Fernando León de Aranoa

Aquí no som caps i treballadors, som una familia“, “Aquesta és una empresa que prioritza les persones“, “Un bon cap ha de ser un bon líder i inspirar el seu equip“,… Aquestes i tantes frases similars s’han posat de moda a la cultura empresarial i es pronuncien a un munt d’empreses que es sumen a la nova onada de gestió centrada en les persones, venent un discurs d’empatia amb els empleats i estructures horitzontals que massa sovint no parteix del convenciment real dels que segueixen ocupant el capdamunt de l’organigrama.

I algunes d’aquestes manides frases són les que deixa anar el protagonista del nou film de Fernando León de Aranoa en la proposta més destacada del cinema espanyol que avui es sumava a la competició de Donostia: El buen patrón.

El buen patrón Javier Bardem

Julio Blanco (Javier Bardem) és el dirigent de l’empresa Básculas Blanco, una companyia dedicada a la fabricació i venta de balances que opta a un premi a l’excel.lència empresarial. I amb aquelles frases tòpiques intenta convèncer els seus empleats que la unió els portarà a guanyar el guardó i que el seu benestar és la seva primera prioritat. Però l’acomiadament d’un dels empleats, les infidelitats del cap de logística, l’arribada d’un grup de becàries o els problemes del fill del treballador més veterà posaran a prova fins a quin punt l’empresari creu les seves pròpies paraules i el sometran a un tour de force per recuperar el seu preuat equilibri abans que la comissió del premi es planti a la seva porta.

El buen patrón Javier Bardem

Tot i que en la roda de premsa posterior a la presentació de la pel.lícula, Aranoa i Bardem deien estar convençuts que “no hi ha gaires Julio Blanco” i que creuen en la bondat de la gent, “El buen patrón” explora la hipocresia en les relacions verticals dins les empreses. Una realitat que actualment es tapa amb bones paraules i somriures però que en el fons segueix vivint de velles pràctiques.

Recolçant-se en l’arsenal interpretatiu de Javier Bardem, Fernando León de Aranoa exposa la seva història combinant sentit de l’humor i crítica social, en una narrativa en forma de bola de neu on les complicacions es van fent cada vegada més grosses i ingovernables fins al punt que l’espectador no sap si finalment s’acabaran emportant el protagonista per davant. Però el to i la forma no se li escapen al director, que sap navegar entre el dit a la nafra de situacions ridícules i algunes referències més subtils per muntar aquesta història amb la que qualsevol que hagi treballat en una empresa trobarà moments amb els que identificar-se.

La llàstima és que la pel.lícula a estones es perdi entre la fina línea que separa allò que vol denunciar i la incorporació d’allò mateix al seu discurs. I sobretot en el tractament dels personatges femenins resulta francament millorable.

Mass” de Fran Kranz

I de la comèdia al drama descarnat amb la presentació avui de l’ópera prima com a director i guionista de l’actor Fran Kranz (Dollhouse, The Cabin in the Woods, Mucho ruido y pocas nueces). En una disposició prácticament teatral, “Mass” ens mostra la reunió en un centre social de dos matrimonis: el format per la Linda (Ann Dowd) i en Richard (Reed Birney) i el format per la Gail (Martha Plimpton) i en Jay (Jason Isaacs). El motiu de la trobada és que parlin, temps després que el fill dels primers perpetrés una matança en un institut on el fill dels segons va ser una de les víctimes mortals.

Mass Fran Kranz

I així transcorre el film, a través de les paraules que s’intercanvien uns i altres, amb moments d’enfrontament i breus escletxes d’empatia, amb un diàleg carregat de dolor i de sinceritat que aporta interessants punts de vista per les dues bandes.

En que tot flueixi de forma punyent i delicada a la vegada hi té molt a veure la gran qualitat del quartet protagonista i un guió que va deixant aflorar de forma molt honesta les paraules dites i les que no s’atreveixen a pronunciar-se, el patiment profund i la necessitat de trobar la pau, les ganes de tancar la ferida però el no poder oblidar ni qüestionar-se els per quès de l’ocorregut. Franz necessita poc més que el seu text, un espai tancat i els quatre protagonistes, i encara que es pren una mica menys de dues hores, aconsegueix emocionar de forma sincera l’espectador.

Fue la mano de Dios” de Paolo Sorrentino

En la secció Perles avui era el torn de recuperar Paolo Sorrentino després del seu pas per Venècia. Produïda per Netflix i partint de fets de la seva pròpia vida, Fue la mano de dios és el coming-of-age de Fabietto (Filippo Scotti), un jove de 17 anys en el Nàpols dels 80, a qui la vida li canvia de forma radical per un parell d’esdeveniments significatius: primer l’arribada de Diego Armando Maradona al club de futbol de la ciutat que va canviar la percepció de la mateixa, dels seus habitants, del seu equip i del futbol italià en el seu conjunt fins llavors sempre dominat pel poder econòmic dels equips de nord. Perquè efectivament la mà de déu del títol, fa referència a un dels gols més famosos de la història del futbol, el de l’Argentina – Anglaterra del Mundial del 86. Més tard, un fet familiar tràgic d’alguna manera relacionat amb el primer, l’obligarà a començar a prendre les regnes de la seva vida abans del previst.

Però és més fàcil definir “Fue la mano de Dios” pel que no és que pel que és. La sinopsi ens pot fer creure que tracta sobre l’amor al cine, o els inicis en la cinefília d’un jove napolità o sobre els seus primers passos com a director. Però no és el cas, el cine hi apareix, però no és central. El tràiler potser ens fa imaginar que és una pel·lícula sobre el dol i com mai ens abandona. Tampoc. Ni tampoc és una aventura urbana sobre els impulsos juvenils i les ganes de deixar una empremta en aquest món. El truc de Sorrentino és evitar agafar aquests camins més transcorreguts i simplement mostrar com ell se sentia en aquella època. 

Fue la mano de Dios Sorrentino

La pel·lícula és essencial i inevitablement subjectiva. No només com és lògic pel seu punt de vista tractant-se d’una pel·lícula autobiogràfica. També pel registre que utilitza Sorrentino al llarg del seu metratge. Comença molt napolitana. Italiana de sud. Tirant del tòpic. Sorrentino coneix millor que nosaltres com era la seva ciutat natal i la seva vida en aquella època. Vitalista, caòtica, atropellada, estiuenca, excessiva, exuberant, sense regles i sense llei. Amb el retrat divertit d’una extensa família italiana plena de personatges d’allò més especials. Però a mitja pel·lícula, a partir d’aquest fet tràgic que marcarà les vides dels seus protagonistes, es va tornant retreta, íntima, reflexiva i també emotiva, com el seu protagonista, la seva lluminosa paleta de colors es torna menys brillant, mentre mostra el seu descobriment del cinema i la seva decisió de convertir-se en director de cinema en un futur, gràcies a la intervenció d’una musa i d’un mentor. El conjunt, la pel·lícula més personal i emotiva del seu realitzador.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X