BENEDICTION de Terence Davies
Queda encara molt festival i moltes pel.lícules per endavant però segurament no haguéssim pogut demanar una millor manera de començar el nostre passeig per la Secció Oficial que amb Benediction de Terence Davies.
Benediction marca la tercera participació del director britànic a la competició de Donosti, després de fer-ho amb The deep blue sea (2011) i Sunset Song (2015). 5 anys ha trigat en tornar a rodar, després de Historia de una pasión, centrada en la poetesa Emily Dickinson i torna a fer-ho amb un poeta com a protagonista, en aquesta ocasió el britànic Siegfried Sassoon (Jack Lowden).
Amb un meravellós domini de la narrativa i de la posada en escena, Davies calvalca sobre els versos de Sassoon, tant bells com dolorosos, per mostrar-nos la seva vida en diferents etapes, marcades pels terribles records de la guerra, la vivència més o menys pública de la seva homosexualitat, les seves relacions familiars i, obviament, la seva obra, reflexe de tots els sentiments que li provocaven les situacions viscudes.
A Benediction tot està construit en un engranatge coherent, de contextos i narració que es solapen i complementen, en plans i seqüències bellament fotografiades i exposades a l’espectador, diàlegs carregats de sentit i sentiment, imatges d’arxiu combinades amb la ficció, interpretacions d’alçada enfocant diferents perspectives dels personatges al llarg del temps, gestos i mirades plens d’intenció no verbalitzada… i sobretot els versos de Sassoon, carregant de sentit tot plegat, recitant-se al llarg de la pel.lícula en tota la seva bellesa, contundència i dolor quan un ja és capaç de copsar d’on provenen els sentiments que els donen vida i què pretenen comunicar més enllà de les seves rimes.
Amb tot, a Benediction, Terence Davies retrata un època i un sentiment, el d’una il.lusòria joia de viure post guerra que no aconsegueix tapar amb el seu esplendor de música vibrant i elegants vestits les ferides en les ànimes dels que poc temps enrera van patir el pitjor dels horrors.
PETITE MAMAN de Céline Sciamma
A la secció Perles d’altres festivals avui tocava el retrobament amb la directora francesa Céline Sciamma, qui al 2019 va encandilar crítica i públic amb el seu “Retrato de una mujer en llamas“. Ara, pel seu cinquè film, canvia les dones adultes per unes nenes de 8 anys. Amb elles ens explica la història de la Nelly (Joséphine Sanz), una petita que acaba de perdre la seva àvia. En el viatge de la familia per buidar la seva casa, mentre la Nelly ajuda als seus pares (Nina Meurisse i Stéphane Varupenne) es dedica a explorar els voltants, on la seva mare jugava de petita. Allà coneixerà una altra nena, la Marion (Gabrielle Sanz). Les dues compartiran jocs pels boscos i la construcció d’una cabana, mentre la Nelly fa el seu propi procés d’assimilació de la pèrdua.
Amb “Petite Maman“, arribada a la secció paralela del festival després del seu pas per la Berlinale, Sciamma torna a captivar-nos amb una història de subtileses, una manera poètica, sensible i gens convencional de retratar la connexió entre una mare i una filla, i el dol per la pèrdua dels referents femenins dins del sí d’una familia. Ho fa amb un guió ben construit, en forma de conte, amb una inusual durada de només 70 minuts i una forma etèria de narrar que deixa espais perquè cadascu faci seva la història i la interpreti a la seva pròpia manera o segons les pròpies experiències vitals.
Segueix doncs Sciamma amb els seus retrats femenins i posant el focus en la infantesa, però també en la conexió entre generacions, en la manera com pares i fills es coneixen i comprenen entre sí, d’una manera que no resulta ni massa infantil ni massa adulta.
ARTHUR RAMBO de Laurent Cantet
També de curta durada però amb resultats molt menys satisfactoris hem trobat la darrera cinta del dia dins de la Secció Oficial a Competició. El francès Laurent Cantet ha realitzat una filmografia irregular, capaç de facturar pel.lícules notables com Recursos Humanos (1999) o La clase (2008) però també d’altres insulses i sense cap guspira que fes especial el seu missatge.
A Arthur Rambo segueix un escriptor, Karim D. (Rabah Nait Oufella) que viu un moment dolç de reconeixement de públic i crítics literaris pel seu darrer llibre, inspirat en les vivències de la seva mare, immigrant a França, i que posa sobre la taula de manera punyent algunes de les realitats que els vinguts de fora viuen al país veí. Però tant aviat com se l’havia elevat a jove promesa de la literatura i veu dels desfavorits i discriminats immigrants, el descobriment d’una sèrie de tweets carregats d’odi contra diversos col.lectius (irònics? reals? qui sap) fa que caigui igual de ràpid i sigui criticat i trepitjat sense contemplacions.
Arthur Rambo comença de manera potent, alternant en pantalla l’ascens fulgurant del jove escriptor amb els tweets que acabaran provocant la seva caiguda en desgràcia. Missatges en lletra gran, negreta i colorida que vomiten despreci contra jueus, dones o homosexuals i que no disten gaire de molts dels que omplen les nostres xarxes socials a diari. El contrast entre l’adoració pública i aquests missatges conformen un contundent inici de pel.lícula, posant al focus diversos temes que desperten l’interès de l’espectador.
Però acte seguit Laurent Cantet fa una incomprensible passa enrera, i es dedica a seguir el declivi de Karim D. encadenant situacions repetitives que lluny d’aprofundir en els temes plantejats, els observa de lluny sobre les espatlles d’un home que ha passat de recollir adoració a odi en uns segons. I aleshores, el director treu una espurna d’esperança, la reacció de la mare que havia estat la protagonista del llibre que li donà la fama, i la del seu germà petit que li ofereix un nou enfoc sobre les reaccions als tweets, obren dos camins interessants. Però, ai, Cantet no s’atreveix a explorar-los i decideix acabar la pel.lícula quan es podria haver posat més interessant. I és una llàstima, perquè aquesta decisió fa que el discurs del film quedi en simple i superficial.
Envía una resposta