DUELO FINAL de Ridley Scott
A punt de fer els 84 anys, fa la impressió que a Ridley Scott li ha entrat un atac d’activitat. A més d’aquest Duelo Final presentat fora de concurs al Festival de Venècia, en les properes setmanes arribarà també a les nostres pantalles La Casa Gucci, al voltant de la gran família de la moda italiana.
A Duelo Final ens porta a la França del segle XV. La pel·lícula arrenca amb els preparatius del duel que dóna títol a la pel·lícula en un París en què s’endevina que estan finalitzant la construcció de la catedral de Notre Dame. I ho fa a partir d’un guió de Matt Damon i Ben Affleck, que no havien tornat a col·laborar en aquesta tasca des d’aquell El indomable Will Hunting que els va treure de l’anonimat i els va portar a l’Oscar el 1997, escrit en col·laboració amb Nicole Holofcener i en el que adapten una novel·la d’Eric Lager basada al seu torn en fets reals.
En ell, entre l’oportú i l’oportunista, explica els fets que van portar al duel entre Jean de Carrouges (Matt Damon) i Jacques Le Gris (Adam Driver), dos antics amics enfrontats entre si quan l’esposa del primer, Marguerite, (Jodie Comer) acusa el segon d’haver-la violat. La cultura de la violació vista des del segle XXI en una pel·lícula ambientada fa més de 600 anys amb la voluntat de Déu expressada en forma de resultat d’un duel a vida o mort com a prova de la veritat.
Per a això, el film explica els mateixos fets des dels tres punts de vista. Des dels tres vèrtexs que componen el triangle protagonista. Com ja va fer Akira Kurosawa a Rashomon el 1950 i després tants d’altres. D’una banda, el marit, aspre, vehement, irascible. Un militar. Un home d’acció. D’altra, l’amic, refinat, astut, culte, atractiu. Un gestor. Un home d’idees. I finalment, la víctima. Procedent d’una família caiguda en desgràcia, bella, il·lustrada. L’esposa del guerrer. Una dona amb les idees clares.
Però malgrat les diferències entre els tres narradors, les seves versions dels fets no difereixen massa. Només en matisos. En detalls. I encara que el dimoni estigui en els detalls, la pel·lícula es fa repetitiva i sobrexplicada, fet al que contribueixen unes metàfores innecessàriament òbvies. Una varietat de punts de vista que a més resulta empobrida tenint en compte que el film estableix de forma explícita una versió com l’autèntica i veritable i que per tant, la realitat no s’acaba construint com una combinació de les tres visions i desactivant en part la eficàcia del mecanisme dels diferents punts de vista.
Així entre camps enfangats, castells medievals, armadures, vestits d’època i efectes especials, Ridley Scott realitza el seu habitual desplegament visual, inclòs un duel rodat, planificat i muntat de manera espectacular, tot i que la història no sigui més que un fulletó d’amors, gelosia, enveges i sospites traslladat a la Baixa Edat Mitjana amb la sensibilitat reivindicativa al segle XXI.
UN AUTRE MONDE de Stéphane Brizé
Amb Un autre monde el director gal Stéphane Brizé en companyia de Vincent Lindon completa la seva trilogía del treball. Al 2015, El precio del trabajo girava entorn dels treballadors precaris, el 2018 En guerra entorn dels representants sindicals d’una empresa a punt de tancar i ara Un autre monde es centra en el responsable d’una planta francesa d’una multinacional obligat a retallar la plantilla un 10%. Brizé comet l’atreviment i l’originalitat de construir la seva denuncia social centrant-se en el ‘cap’, un burgès de classe acomodada, però també empleat al servei del capital al cap i a la fi, i aconsegueix fer-ho de manera contundent i efectiva.
Encara que en la seva arrencada desconcerti. La primera seqüència de la pel·lícula és la negociació entre els advocats del matrimoni format per Vincent Lindon (excel·lent com gairebé sempre, contingut però tremendament eloqüent) i Sandrine Kiberlain pel repartiment dels béns conjugals. Dels sacrificis fets per un i altre per aconseguir el seu patrimoni. Però tot reduït a euros. Als diners. A la dictadura dels nombres. Desconcertant, però conseqüent amb el discurs del film.
Un autre monde és una denúncia del capitalisme ferotge de les grans corporacions. A la forma en què condiciona no només les decisions econòmiques o laborals. Quan els dividends estan per sobre de les persones. I també a com transcendeix a la vida personal. En com afecta l’escala de valors. Perquè una de les oportunes qüestions que planteja Brizé és fins a quin punt podem ser humans en la nostra faceta familiar quan no ho som en la professional. Si podem disgregar la forma d’actuar en l’entorn laboral de la que mantenim en el familiar.
El cop sobre la taula de Stéphane Brizé pot semblar una mica naïf, peròi també pertinent. Amb estil proper i natural, la càmera de Brizé sembla estar sempre on correspon. Mostrant als protagonistes moltes vegades d’esquenes, respectant la seva intimitat en les seves seqüències familiars. O convertint l’espectador en un assistent intrús a les reunions en les que es decideix el futur laboral d’un grup de treballadors.
Envía una resposta