Només un dels films comentats en aquest article es titula Les il·lusions perdudes, però d’una manera o altra les cinc pel·lícules d’aquest bloc giren al voltant de personatges que en diferents fases de les seves vides perden les seves il·lusions. Ja sigui des d’una innocència des de la que a priori sembla que tot pot ser possible, ja sigui des d’una joventut des de la qual s’obre tot un ventall de possibilitats o ja sigui des d’una maduresa desencantada.
LAS ILUSIONES PERDIDAS de Xavier Giannoli
A priori podria semblar inabordable. Una adaptació al cinema d’una obra de les dimensions de Las ilusiones perdidas de Balzac. A priori tampoc el francès Xavier Giannoli semblava l’opció més adequada. Al cap i a la fini Madame Marguerite, ni Superstar ens havien deixat un bon sabor de boca. I no obstant això, el resultat és brillant i la satisfacció de trobar-amb una sorpresa com aquesta en aquesta Mostra majúscula. És un plaer veure saltar els prejudicis d’aquesta forma.
Las ilusiones perdidas arrenca quan Lucien Chardon o de Rubempré (tots dos noms li són aplicables i aquest ‘de’ de la segona opció no és banal) decideix abandonar la seva vida al seu poble per donar el salt a Paris, a la gran capital, a la recerca del reconeixement i de l’èxit que li permeti dedicar-se a la literatura i a la poesia i els diners suficients per poder viure sense problemes. El que hi trobareu serà un món corrupte i sense escrúpols, una societat postrevolucionària (feia més de 50 anys que a la revolució francesa el poble i la guillotina havien provocat un canvi de règim i creat una nova societat) en la qual la classe social, el bàndol polític i el poder econòmic seguien sent claus. Una època en què era més important qui feia o deia les coses i a quin bàndol pertanyia que la pròpia naturalesa del que es feia o es deia. A la premsa i en l’art. Una època en la qual la llibertat de premsa era llibertinatge. I en què tothom tenia un preu. En la qual de vegades tocava manejar els fils de la marioneta i en altres un era el titella al qual manejaven. Fins i tot sense ser conscient de ser-ho. Giannoli no entra en profunditats, ni a conscienciosos anàlisi sobre causes i efectes del que narra, però el resultat és irresistible.
El que tenim clar és que aquesta època encara no ha acabat. Perquè el que mostra Las ilusiones perdidas segueix vigent en l’actualitat. I a més és tremendament oportuna. Molt abans que comencéssim a anomenar-les fake news, ja existien els rumors falsos. El refranyer popular segueix mantenint vigent el de ‘poderós cavaller és el senyor diner’. I a hores d’ara tots tenim clar el lampedusià ‘canviar tot perquè res no canviï “.
És una pel·lícula de salons de tè, de palaus luxosos, de nobles i potentats. De meravellosos trajos i vestits de l’època. En la qual es parla de literatura, de poesia i de política. Amb una ambientació del París napoleònic a l’altura del que permet el poder industrial del cinema gal. Amb un repartiment de campanetes en el qual es barreja la joventut de Benjamin Voisin (confirmant el que ja va mostrar a Verano de 1985), Vincent Lacoste i Xavier Dolan, amb la veterania de Gérard Depardieu, Jeanne Balibar i Cécile de France. Però gràcies al seu excel·lent pols narratiu, la seva àgil posada en escena, el seu guió enginyós i el seu to lleuger, prenent les paraules dels propis protagonistes en el film, gens acadèmica.
MONA LISA AND THE BLOOD MOON d’Ana Lily Amirpour
Després de lèxit de la seva ópera prima Una chica vuelve a casa sola de noche i la irregular acollida de la seva segona pel.lícula The Bad Batch, presentada a la Mostra de 2016, Ana Lily Amirpour ha tornat a la competició veneciana amb Mona Lisa and the Blood Moon, la seva nova incursió al cinema fantàstic.
Mona Lisa and the Blood Moon tracta d’una jove d’origen asiàtic amb superpoders. Però passada pel filtre indie d’aquesta directora estadounidenca nascuda al Regne Unit i d’origen iraní. Un conjunt d’origens i procedències que segons afirma ella mateixxa ban condicionar la seva integració i van inspirar en part la personalitat de la protagonista. Una Mona Lisa interpretada per Jeon Jong-seo, a la que vam descobrir a Burning de Lee Chang-dong, que només utilitza els seus poder com autodefensa i l’objectiu de la qual és simplement escapar de l’hospital psiquiàtric en el que està reclosa i marxar a Nova Orleans.
I això és el que explica amb l’ofici i excel.lent pols narratiu de la seva directora. Sense massa complicacions. En el seu periple, Mona Lisa es toparà amb camells de poca monta, policies, una ballarina de striptease interpretada per Kate Hudson i el seu fill, una banda de joves borratxos de festa… tot al Nova Orleans de l’alcohol barat, el negoci de la droga, els neons, i la música electònica. Ni rastre del jazz o el blues. Massa sofisticat pel que vol mostrar Amirpour.
SUNDOWN de Michel Franco
Després d’haver guanyat l’any passat el Gran Premi del Jurat del festival amb Nuevo Orden, el mexicà Michel Franco torna a competir pel Lleó d’Or amb Sundown, en la qual, com ja va fer a Chronic torna a col.laborar amb el britànic Tim Roth, aquest cop acompanyat per Charlotte Gainsbourg.
Tot arrenca en un luxós resort d’Acapulco. Una família britànica gaudeix de les seves vacances entre espectaculars vistes a l’oceà, piscines infinites, majordoms privats i mojitos per esmorzar. Tot d’una una trucada telefònica trenca la pau. I a l’harmonia li comencen a sortir esquerdes. I a l’espectador li comencen a no encaixar totes les peces. No hi ha problema. Michel Franco ens ho anirà explicant tot. Ha estat jugant amb nosaltres. Però el problema no és ell. És la mania / necessitat / afició de l’espectador d’intentar encaixar les peces abans d’hora. De fer-se composicions de lloc. Franco no dóna informació falsa. Només incompleta conscient que això provocarà que momentàniament ens desviem del rumb que seguirà la pel·lícula. I a mesura que va facilitant noves peces del puzle, obliga a reconstruir i a reinterpretar el que ja vist.
I entre joc i reencaix de peces, Franco narra l’intent del seu protagonista de canviar de vida i de trencar amb els camins establerts, previstos o suposats per uns altres. El joc que ell practica amb l’espectador no és més que el simulacre a petita escala del que el seu protagonista pretén fer amb la seva vida. Fer el que l’altre no espera. En un Acapulco ple de llum i alhora de violència i agressivitat en el qual el turista sembla ser percebut com un ens a qui treure i sostreure fins a l’últim dòlar, pes, euro o lliura. No queda clar si perquè la mirada de Michel Franco és la d’un forà de classe benestant o per cert deix classista i racista.
LA CAJA de Lorenzo Vigas
I tampoc la nova pel·lícula del guanyador del Lleó d’Or de 2015 per Desde allá és una invitació a conèixer Mèxic. El peruà Lorenzo Vigas ens ofereix tot un catàleg d’abusos, crims i barbaritats dels quals és testimoni el seu protagonista, un jove cridat a recuperar les suposades restes del seu pare d’una fossa comuna que en el seu periple es creuarà amb qui podria ser el seu veritable progenitor. Però sense cops d’efecte, ni tremendisme, ni recórrer al gastat coming-of-age.
Aquests crims passaran davant dels seus ulls, d’alguns serà còmplice, d’altres testimoni i en altres s’immiscuirà per intentar evitar-los. I de la mateixa manera passarà de perdre el seu pare, a trobar-lo, tornar-lo a perdre i recuperar-lo una altra vegada.
Lorenzo Vigas ofereix un retrat atroç de les formes de contractació de personal de les empreses manufactureres mexicanes, abonades al capitalisme més ferotge i per a les que les persones no semblen ser més que mà d’obra perfectament substituïble i sacrificable, carn de canó amb la qual alimentar els mecanismes de producció. El focus de La caja no està en els explotats. Tampoc en els explotadors. Sinó en els intermediaris que ni són els que se sacrifiquen, ni els que més es lucren. Un film de denúncia, un film polític tremendament eloqüent, sense necessitat de cridar des de la pantalla amb efectismes i sensacionalismes aparatosos, sinó des de la mirada sentida, dubitativa i incapaç d’assumir els esdeveniments del seu protagonista.
L’ÉVÉNEMENT d’Audrey Diwan
I més bon cinema francès de la mà d’aquesta adaptació de la novel·la autobiogràfica de Annie Ernaux ambientada a 1963 sobre les dificultats d’una jove francesa estudiant de futur prometedor, primer quan es queda embarassada i posteriorment, quan decideix avortar en un temps en el qual encara no s’havia aprovat a França la norma que el legalitzava.
Amb un estil sec i realista i recolzant-se en l’excel·lent interpretació de Anamaria Vartolomei, Diwan pega a l’espectador a la cara, al cos i a les vicissituds de la seva protagonista. Sense escapatòria possible. Sense permetre agafar aire. Amb una intensitat absorbent. Transmetent el seu aclaparament, la seva desesperança, la seva solitud. Evitant l’accessori i centrant-se en l’essència del seu ‘esdeveniment’. I donant una particular presència als aspectes més físics, més corporals de la situació. Diwan deixa fora de focus la lluita política i sociològica. Se centra en la personal i íntima. I d’aquesta manera aconsegueix fer-la universal. Perquè el que ens explica L’événement que va haver de viure Anne en l’any 63, no diferirà molt del que el que han de passar moltes dones avui en dia en aquells llocs en què la interrupció voluntària de l’embaràs és il·legal.
Envía una resposta