COMPETENCIA OFICIAL de Gastón Duprat i Mariano Cohn
Cinc anys després que Oscar Martínez s’emportés la Copa Volpi al millor actor per El ciudadano ilustre, la parella formada pels argentins Gastón Duprat i Mariano Cohn tornen al concurs de la Mostra de Venècia amb aquesta comèdia coproduïda entre el país sud-americà i Espanya i protagonitzada a més de pel mateix Oscar Martínez, per Penélope Cruz i Antonio Banderas.
Competencia oficial és cinema dins del cinema, i en concret, sobre el treball de l’actor. Oscar Martínez interpreta un actor de prestigi, professor d’actors, d’escola, de teatre i d’ofici, que entén el seu treball com un art que requereix un treball de documentació, preparació i introspecció previ. Antonio Banderas, és una estrella que ha aconseguit triomfar a Hollywood, el llatí que dóna el toc de color a les produccions nord-americanes i el seu acostament al seu treball és molt més directe i simple. Les autoreferències estan clares i precisament d’elles provenen els gags més inspirats de la pel·lícula. Tots dos es riuen d’ells mateixos i busquen donar raons als espectadors perquè també ho facin. Perquè una de les claus sobre les quals pivota la comicitat del film és el coneixement d’Oscar Martínez i d’Antonio Banderas que tingui l’espectador; de les seves trajectòries professionals, dels seus premis i dels seus recorreguts com a intèrprets, imprescindible per generar la complicitat sobre la qual construir el gag.
Tots dos són contractats per participar en una adaptació d’una novel·la de prestigi, escrita per un premi Nobel, que un milionari ha encarregat a una directora de renom i premis en grans festivals interpretada per Penélope Cruz. Competencia Oficial narra els preparatius i els assajos previs al rodatge, la feina per arribar a l’essència dels personatges, d’acord amb l’estrany i desconcertant mètode de treball de la directora i a través del qual sortiran a la llum les formes contraposades que tenen tots dos a l’hora de relacionar-se amb la interpretació, amb el seu ofici i amb la indústria.
Tot i les bones interpretacions del trio protagonista i de la seva mirada àcida, crítica i cínica cap al món de cinema i els seus divos, cap al treball de directors, actors i la seva vanitat, el seu acostament resulta també superficial i a falta d’un arc dramàtic més sòlid i amb més abast més enllà dels preparatius del rodatge, d’un desenvolupament més valent dels esdeveniments, la pel·lícula s’allarga innecessàriament i acaba per fer-se repetitiva i perdent gas i enganxada a mesura que avança.
IL BUCO de Michelangelo Frammartino
Onze anys després d’haver realitzat Le quattro volte, l’italià Michelangelo Frammartino torna a el llargmetratge amb Il Buco, la seva recreació d’una expedició espeleològica que el 1961 va explorar la que en el moment va ser la tercera cova més profunda del món a Calàbria entre la indiferència dels habitants de la vila més preocupats per seguir l’actualitat a través de les televisions que comparteixen els veïns. Sense cap dubte, aquest film és el més atípic i més radical dels presentats en el que portem de competició al festival.
I no perquè en aquest docuficció Frammartino prescindeixi de la veu en off explicativa o d’un arc narratiu convencional. O pel seu lirisme. O per la bellesa de les seves imatges i el seu elaborat treball de planificació, composició i il·luminació. O per la seva recerca del contrast entre el temps humà i el geològic. Il Buco és un suggeridor i original híbrid de documental construït i observacional. Tot i tractar-se d’una reconstrucció històrica d’uns fets ocorreguts fa 60 anys, d’una veritat representada, Frammartino aconsegueix transmetre la sensació d’atrapar la realitat. I en part és així. Perquè 60 anys més tard, la realitat de la muntanya, els arbres o les vaques que pasturen impassibles al voltant del lloc en el qual acampa l’equip d’espeleòlegs en la pel·lícula és la mateixa. Per a ells no sembla passar el temps. Per a ells 60 anys no són res.
A més el director milanès evita la personalització, el tractament individualitzat dels components de l’equip d’espeleòlegs. Mitjançant plans generals o deixant als seus actors fora de pla o d’esquena a la càmera la majoria de el temps, Frammartino evita la identificació de l’espectador amb l’individu donant un paper preponderant al conjunt, a l’equip. Aquest tractament personalitzat el reserva a l’ancià pastor de les vaques que pasturen al voltant de l’equip. I enfronta la sensació d’eternitat de la cova, de les muntanyes i de la natura, amb l’efímer, el temporal, el fugaç de la vida humana.
LAST NIGHT IN SOHO de Edgar Wright
Mentre esperem l’estrena del seu documental sobre els Sparks Brothers (sí, els de la música d’Annette), el director de Baby Driver ha presentat fora de concurs Last Night in Soho, la seva tornada al Regne Unit. Una incursió en el cinema de terror protagonitzada per Thomasin McKenzie i Anya Taylor-Joy, en la qual una estudiant de disseny de moda d’un petit poble anglès fascinada pels anys 60 es troba amb un pont que la porta a l’eclosió pop de Londres d’aquells anys, el que li serveix a Edgar Wright d’excusa per a utilitzar tot un top of the pops d’èxits musicals de l’època. Una invitació contínua a la festa amb un costat fosc i tenebrós. Perquè el que al principi sembla servir de via d’inspiració per a les creacions de la protagonista, de seguida es converteix en amenaça i perill en aquest thriller psicològic amb aires de giallo i l’esperable toc londinenc de sofisticació i distinció.
Entre l’angoixa de l’adolescent superada per la seva nova vida a la gran ciutat, la competència de les seves noves companyes d’estudis, els efectes d’una imaginació descontrolada o d’una sensibilitat a flor de pell, Wright salta d’un temps a un altre de forma àgil i fluida propiciada pel treball de planificació i la posada en escena, en una coreografia de plans, interconnexions, miralls, reflexos i efectes tan apassionant com la dels èxits pop que sonen i ressonen en la seva banda sonora. A Last Night in Soho hi ha molta celebració de l’esperit pop dels 60, però també denúncia contra la situació de les dones. Afortunadament Wright evita la mirada nostàlgica al passat a la qual ens té avesats últimament el cinema de Hollywood.
Envía una resposta