DUNE de Denis Villeneuve
Just quan Dune està a punt d’acabar, un dels futurs protagonistes dels hipotètics següents lliuraments, en cas que arribin a existir, afirma que això és només el principi. Perquè el que s’ha vist avui a les sales del Lido de Venècia i que arribarà en unes setmanes als cinemes de tot el món, no és més que el primer lliurament del que es pretén que sigui una franquícia, un univers, un món en la línia dels grans blockbusters de Hollywood. El resultat en taquilla d’aquest Dune Part 1, marcarà el futur de les adaptacions de les novel·les de Frank Herbert.
Dirigit per Denis Villeneuve, que ja havia demostrat el seu domini de la ciència ficció i dels grans pressupostos amb Arrival i Blade Runner 2049 i amb un repartiment encapçalat per Timothee Chalamet, Oscar Isaac, Jason Momoa, Josh Brolin, Rebecca Ferguson, Stellan Skarsgard, Charlotte Rampling i Javier Bardem, Dune és un espectacle d’imatge i so, un producte pensat, dissenyat i manufacturat per rebentar taquilles. O al menys intentar-ho. En un món prepandemia en què els seus 200 milions de dòlars de pressupost podien semblar una inversió arriscada, però econòmicament viable. Pur cinema d’entreteniment el destí del qual el decidiran els espectadors que la vegin d’aquí a dues setmanes als cinemes de tots el món i no els centenars de crítics cinematogràfics que la veuen aquests dies a les sales del Festival de Venècia. I no ens hem oblidat de Zendaya a l’hora d’esmentar l’espectacular repartiment del film. Però el seu personatge és d’aquests que només adquirirà protagonisme si el projecte Dune segueix endavant amb més entregues. Mentrestant, és un excel·lent element de promoció.
Malgrat les seves més de dues hores i mitja de durada, aquesta Dune no és més que la carta de presentació. El món Dune és tan ric en planetes, cases i personatges que gran part del seu metratge l’ocupa la introducció de tots aquests elements. Fa la impressió que Villeneuve no té pressa per passar a l’acció. Prefereix que tot li quedi clar a l’espectador. El qui és qui, el què és què, el qui amb qui i contra què i els perquès. Al so eixordador de Hans Zimmer, la fotografia de Greg Fraser i uns decorats i efectes especials espectaculars. I en aquest conjunt aclaparador el Villeneuve autor i el seu possible discurs més enllà del pur entreteniment es dilueix davant el poder de la maquinària de producció de la pel·lícula.
Solament en la segona meitat de la pel·lícula podem entreveure el que serien les pròximes entregues de Dune. Aquí és quan l’acció pren la pantalla. Les baralles amb escuts protectors, les persecucions, els rescats in extremis i les explosions se succeeixen i es confirma el joc que pot donar l’enfrontament i les enteses, segons el cas, entre els Atreides, els Harkonnen, els Fremen, l’emperador i els cucs de sorra darrere de l’espècie d’Arrakis.
Curiosament juga en contra de la pel·lícula el fet que George Lucas prengués prestats o directament copiés multitud d’elements de Dune per la seva saga galàctica. Quan 55 anys més tard l’han portat a la gran pantalla sembla erròniament que és Dune la que còpia a Star Wars.
SPENCER de Pablo Larrain
De manera similar a com va fer a Jackie amb la que va ser esposa de JKF, el xilè Pablo Larraín torna a submergir-se en la personalitat i la ment d’una figura femenina mediàtica i paradigmàtica del seu temps. La Spencer del títol és Lady Diana Spencer, en l’època en què transcorre la pel·lícula encara Sa Altesa Reial Princesa de Gal·les, la dona més fotografiada del món, atrapada en un matrimoni a tres bandes i interpretada per Kirsten Stewart amb tendència més a imitar a el personatge a força de gestos i ganyotes que a captar la seva essència i interpretar-lo.
El títol no enganya. Larraín se centra en la seva protagonista i sobretot en el que passa pel seu cap en els tres dies en què celebren el Nadal la família dels Windsor unida. Per això deixa a la resta de la família en un discretíssim segon pla del què només sortiran en comptades ocasions els seus fills, el seu marit o la reina. Solament alguns dels servents adquireixen una mica més de presència. Spencer no és la crònica d’aquelles celebracions, sinó un viatge a la ment del seu protagonista atrapada en una gàbia d’or en la qual els costums, els rituals i la tradició per absurda o obsoleta que aquesta sigui s’imposen a allò pragmàtic, la modernitat i fins al sentit comú. Una terrorífica presó de la qual la fugida és molt més complicada del que sembla.
I ho fa recorrent de forma reiterativa a una sèrie de metàfores, analogies i comparacions (un collaret de perles, els faisans, Ana Bolena o un espantaocells) que més enllà que puguin ser més o menys afortunades s’obstina a mostrar, explicar i aclarir una i altra vegada i a una estupenda banda sonora original composada per Jonny Greenwood que passa del jazz a la música simfònica en funció de la situació mental de la protagonista.
Larraín prescindeix de contextualitzar els personatges i assumeix que l’espectador parteix d’un coneixement mínim del que passava en aquella època. El problema és que la pel·lícula no avança molt més a partir del seu punt de partida. L’arc argumental amb prou feines existeix i com a estudi del personatge resulta repetitiu i vague.
THE LOST DAUGHTER de Maggie Gyllenhaal
La protagonista de l’ópera prima de l’actriu nordamericana Maggie Gyllenhaal és Olivia Colman, precisament la intèrpret de la reina Isabel II d’Anglaterra a la serie The Crown. A The Lost Daughter, adaptació de La hija oscura de Elena Ferrante, interpreta a Leda, una professora de literatura comparada de vacances a un petit poble de la costa grega. Però el que comença de manera afable i relaxant es convertirà cada vegada més tens i desassossegant després de la trobada amb una nombrosa i sorollosa família d’estiuejants que li portarà incòmodes records del seu passat en aquest poc convencional drama sobre la maternitat i els seus efectes.
Només actrius amb el talent i la intel·ligència d’Olivia Colman i Jess Buckley, que interpreta a Leda en la seva joventut, són capaces de fer creïble un personatge tan esquerp i difícil com el de Leda. La seva forma d’actuar resulta desconcertant, la seva forma de relacionar-se amb els altres insòlita, la seva personalitat sembla un obstacle permanent a l’empatia, però aconsegueixen fer-ho veritable i proper encara que no aconseguim arribar-ho a entendre. No és habitual veure al cinema actual papers femenins en els quals en el conflicte entre maternitat i carrera professional les decisions es prenguin i es presentin a l’espectador com a The Lost Daughter. Però malgrat aquests excel·lents treballs interpretatius, secundats per Ed Harris, Dakota Johnson i Peter Sarsgaard, i de la sensibilitat de Maggie Gyllenhaal en la posada en escena al tractar un tema tan delicat com el de la pel·lícula, el desequilibri en el desenvolupament d’alguns personatges secundaris provoca que el film s’acabi descompensant i per moments desinflant.
Envía una resposta