FUE LA MANO DE DIOS de Paolo Sorrentino
Vint anys després d’haver estrenat al Lido seva òpera prima Un hombre de más, Paolo Sorrentino, un dels sospitosos habituals de Canes, torna al festival de cinema més important del seu país amb Fue la mano de dios, la seva pel·lícula més personal i emotiva. Com si Sorrentino a qui tantes vegades es compara amb Fellini, hagués intentat fer el seu propi Amarcord.
Produïda per Netflix i partint de fets de la seva pròpia vida, Fue la mano de dios és el coming-of-age de Fabietto, un jove de 17 anys en el Nàpols dels 80, a qui la vida li canvia de forma radical per un parell d’esdeveniments significatius: primer l’arribada de Diego Armando Maradona a el club de futbol de la ciutat que va canviar la percepció de la mateixa, dels seus habitants, del seu equip i del futbol italià en el seu conjunt fins llavors sempre dominat pel poder econòmic dels equips de nord. Perquè efectivament la mà de déu del títol, fa referència a un dels gols més famosos de la història del futbol, el de l’Argentina – Anglaterra del Mundial del 86. Més tard, un fet familiar tràgic d’alguna manera relacionat amb el primer, l’obligarà a començar a prendre les regnes de la seva vida abans del previst.
La pel·lícula és essencial i inevitablement subjectiva. No només com és lògic pel seu punt de vista tractant-se d’una pel·lícula autobiogràfica. També pel registre que utilitza Sorrentino al llarg del seu metratge. Pel seu to. Comença molt napolitana. Italiana de sud. Tirant del tòpic. Però si ho fa un director local li comprem. I li aplaudim. Sorrentino coneix millor que nosaltres com era la seva ciutat natal i la seva vida en aquella època. Vitalista, caòtica, atropellada, estiuenca, excessiva, exuberant, sense regles i sense llei. En oposició als austro-hongaresos del nord com diuen a la pròpia pel·lícula. Amb el retrat divertit d’una extensa família italiana plena de personatges d’allò més especials. Però a mitja pel·lícula, a partir d’aquest fet tràgic que marcarà les vides dels seus protagonistes, es va tornant retreta, íntima, reflexiva i també emotiva, com el seu protagonista, la seva lluminosa paleta de colors es torna menys brillant, mentre mostra el seu descobriment del cinema i la seva decisió de convertir-se en director de cinema en un futur, gràcies a la intervenció d’una musa i d’un mentor.
I Fue la mano de dios és a més un homenatge a Nàpols, la ciutat natal de Sorrentino, demostrant que és possible fer-ho sense caure en la imatge de postal, en la promoció turística, sinó transmetent el seu esperit i en la qual no havia tornat a rodar des de la seva primera pel·lícula, l’esmentada Un hombre de más.
EL PODER DEL PERRO de Jane Campion
Després de 12 anys apartada de la direcció cinematogràfica, des de Bright Star només havia dirigit alguns episodis de la sèrie televisiva Top of the Lake, l’australiana Jane Campion torna amb l’adaptació de El poder del perro de Thomas Savage, protagonitzada per Benedict Cumberbatch, Jesse Plemons, Kirsten Dunst i Kodi Smit-McPhee.
També produïda per Netflix i ambientada a Montana en els anys 20 del segle passat, El poder del perro és un magnífic western entre èpoques, quan el western deixa de ser de frontera i passa a ser assentament. Quan no hi ha terrenys que explorar, ni indis als quals combatre, sinó granges a gestionar i negocis per atendre. Quan els automòbils comencen a substituir els cavalls com a mitjà principal de transport.
Phil (Benedict Cumberbatch) y George (Jesse Plemons) Burbank són els propietaris d’un immens ranxo amb milers de caps de bestiar. Fins aquest moment han format un equip perfectament compenetrat. Phil és carismàtic, brillant, tossut i es resisteix a acceptar el canvi que ve. George és pragmàtic, discret, amable i és conscient que és millor passar pàgina al passat i obrir-se al futur. Per això, quan té oportunitat es casa amb Rose, la vídua del poble i mare de Peter, un jove sensible, afeminat i completament fora de lloc en el rude ambient d’un ranxo. Aquest matrimoni desencadenarà un tens conflicte entre els germans, formant un inquietant triangle de relacions que revifarà en Phil la nostàlgia pel passat i per la relació de tots dos germans amb Bronco Henry, un antic mentor, i que acabarà complicant-se amb noves formes quan sorgeixi una sorprenent i ambigua relació entre dos personatges suposadament tan oposats com Phil i Peter.
Campion decideix explicar aquesta història partint d’esdeveniments puntuals que marquen la personalitat i l’evolució dels personatges sacrificant la fluïdesa narrativa. El poder del perro s’estructura en esdeveniments de gran força narrativa malgrat la seva aparença de quotidianitat, en episodis puntuals que marquen la narració. Ja sigui el simple fet que el marit ajudi a la seva esposa en les tasques de la llar, la provocació d’un banjo que replica a un piano o en la manera més sensual imaginable d’acariciar una cadira de muntar. I tot plegat en els impressionants paisatges de Montana i amb la banda sonora del sempre brillant, suggerent i evocador Jonny Greenwood.
THE CARD COUNTER de Paul Schrader
Coproduïda per Paul Schrader i Martin Scorsese i protagonitzada per un contingut Oscar Isaak, Tiffany Haddish, Tye Sheridan i Willem Dafoe, The Card Counter és un magnífic thriller a foc lent, però intens sobre un personatge en busca de la seva redempció, com ja ha passat altres vegades al cinema escrit i/o dirigit pel cineasta estadounidenc.
El seu protagonista és William Tell, ex interrogador militar nord-americà a la presó d’Abu Ghraib a l’Iraq, reciclat com a jugador de cartes professional que es dedica a recórrer l’Amèrica profunda de casino en casino. Quan en el seu periple es trobi amb l’home al comandament en aquelles operacions en l’exèrcit i el fill d’un dels seus companys amb ànsies de venjança tornaran els fantasmes del passat.
Nocturna, misteriosa, tranquil·la, intensa, continguda, amb una atmosfera suggerent i atractiva que atrapa gràcies a la fotografia d’Alexander Dynan i la banda sonora i les cançons de Robert Levon Been, Schrader se centrarà en el conflicte del seu protagonista. Un home autoconvertit en una mena de fantasma que es dedica a guanyar xifres de diners discretes però suficients per sobreviure en els jocs de cartes en què participa per no cridar l’atenció i que evita deixar empremtes cobrint de forma compulsiva els mobles de les habitacions dels motels en què s’allotja, obligat a reaccionar davant els desitjos de venjança del seu jove company de viatge. Després de la tornada al gran cinema que va suposar El reverendo (First Reformed) per a Paul Schrader a The Card Counter torna a demostrar que als 75 anys segueix en plena forma. Benvinguda sigui.
Envía una resposta