Trenta-tres anys després d’haver-se endut el premi a millor guió per Mujeres al borde de un ataque de nervios, Almodóvar torna a concursar en el Festival de Cinema de Venècia, si bé ha estat un dels protagonistes de les dues últimes edicions amb el Lleó d’Or a tota la seva carrera el 2019 i amb l’estrena mundial del seu curtmetratge La voz humana l’any passat. I ho fa amb Madres paralelas, la pel·lícula encarregada d’inaugurar aquesta edició, en la qual si bé torna als seus característics melodrames al voltant de la maternitat, introdueix de forma significativa la recuperació de la memòria històrica en una al·legat a favor de l’exhumació de les víctimes de la guerra civil enterrades en fosses i cunetes de mitja Espanya.

Almodóvar ja havia demostrat el seu suport a aquesta causa amb el documental El silencio de otros d’Almudena Carracedo i Robert Bahar de la qual és productor executiu, pero a Madres Paralelas utilitza el seu paper de figura de referència de la cultura espanyola a tot el món per mostrar, explicar i denunciar que encara queden a Espanya més de 100.000 persones desaparegudes des de fa 85 anys en territori espanyol. Fent presents a aquests desapareguts. Al principi mostrant les seves fotos. A la fi amb entrevistes amb familiars i detalls d’una excavació en la qual la pel·lícula adquireix un to didàctic, gairebé de reportatge. Perquè el director manxec busca que tot s’entengui, explicar-li al públic de tot el món que vagi a veure la seva pel·lícula el que va passar i la situació actual encara pendent de resolució. Amb un estil bàsic, directe i senzill, cridaner per tractar-se de cinema d’Almodóvar. Deixant-se de sofisticacions formals. I assenyala culpables. Directament i sense embuts. La pel·lícula arrenca a l’hivern de 2016 i l’acusat és el govern de Rajoy que es vantava de no haver gastat ni un euro en la localització i exhumació de les assassinats i desapareguts de la guerra civil espanyola.

Madres paralelas Pedro Almodóvar Penélope Cruz

Al mig, el nucli de la pel·lícula. La història de les mares paral·leles del títol. Dues mares solteres. Urbanes. La protagonista és Janis (Penélope Cruz), una fotògrafa a punt de fer els 40 anys que després de realitzar un reportatge amb un antropòleg forense li presenta el cas del seu avi assassinat i desaparegut en la Guerra Civil juntament amb altres homes del seu poble. L’altra mare paral·lela és Ana (Milena Smit), una menor de casa bona a la qual coneix a l’hospital quan les dues estan a punt de donar a llum. Un melodrama almodovarià exemplar al voltant de la maternitat i tres formes diferents de ser mare. Perquè el triangle el completa la mare de l’Anna, el personatge que interpreta Aitana Sánchez-Gijón. I en el rerefons el de totes aquelles vídues que van haver de criar soles als seus fills i filles per l’assassinat i desaparició dels seus marits.

Madres paralelas Pedro Almodóvar Penélope Cruz

Amb els seus rocambolescos girs de guió, les seves el·lipsis, el seu muntatge paral·lel (aquest cop s’anuncia des del títol) i les seves grans interpretacions, encara que alliberat de la rigidesa dels enquadraments, composicions i planificacions precisos i artificiosos dels seus últims films i del product placement cultureta marca de la casa, donant pas a una posada en escena més fluida i orgànica. Aquesta vegada no sabrem quins llibres, quin disc o quin artista li han agradat últimament a director. Hi ha un moment de la pel·lícula en el qual el personatge que interpreta Aitana Sánchez-Gijón, afirma que és apolítica perquè ha d’agradar a tots. Pedro Almodóvar opta pel contrari. L’objectiu del seu cinema mai ha estat agradar a tots. Sempre busca reptar l’espectador, sorprendre’l, obrir la seva ment a noves formes, situacions o personatges i evitar portar-lo per les vies més còmodes i trillades, però a Mares paralelas va més enllà. Es posiciona clarament davant d’una realitat. I estableix culpables. Sabent que aquest posicionament provocarà crítiques més enllà del cinematogràfic. En un país en què trobar i exhumar als assassinats, desapareguts i enterrats en fosses comunes i cunetes és una qüestió política i no d’humanitat.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X