Quan tens l’ocasió de parlar amb M.Night Shyamalan no pots sino contagiar-te de la il.lusió amb la que aborda la seva manera de concebre el cinema de gènere.
Amb la brillantor als ulls i tímids somriures aconsegueix transmetre que a ell les pel.lícules que l’interessen són les que parteixen d’idees sencilles, conectades amb pors de la vida real. Idees que després aborda amb una dedicació quasi artesanal, fugint d’artificis i grans efectes especials i intentant apel.lar precisament a aquell element fonamentalment humà inquietant i terrorífic amb el què ha bastit la seva història.
A vegades la jugada li surt rodona com a “El protegido“ o “El sexto sentido“ i en d’altres no tant, com en aquesta “Tiempo“ (Old). Però sempre se li ha de reconèixer la seva manera d’entendre i realitzar cinema i la capacitat d’arriscar i voler sorprendre en cada nova proposta.
A “Tiempo” ens presenta un matrimoni format pel Guy (Gael García Bernal) i la Prisca (Vicky Krieps), i els seus dos fills, el Trent (Nolan River) i la Maddox (Alexa Swinton), que arriben a un idílic resort disposats a passar uns dies de vacances mentre intenten superar una crisi. Un cop allà el director els recomana una excursió a una platja i no dubtaran a fer-hi cap amb altres hostes, com un enfermer (Ken Leung) i la seva esposa psiquiatra (Nikki Amuka-Bird), i una altra familia formada per un metge (Rufus Sewell), la seva esposa (Abbey Lee) i la seva filla de 6 anys. Al arribar-hi s’hi troben un altre dels hostes, el rapper Mid-Sized Sedan (Aaron Pierre), i aviat descobriran que al lloc hi passa alguna cosa extranya: el temps avança molt més ràpid del normal. Tots ells hauran d’assumir la situació i buscar la manera de fugir, abans que tota la seva vida es consumeixi en unes poques hores.
Amb aquesta premisa, M. Night Shyamalan desplega un relat que ens posa davant dels ulls el pànic al pas del temps en la societat de la inmediatesa. Ho fa amb la seva habilitat per l’element visual, els moviments de càmera i l’ús d’espais simples i elements naturals.
Però a “Tiempo” els tempos no acaben d’estar ben desenvolupats, els personatges tampoc i amb els seus caràcters no aconsegueixen conectar amb el públic, i la successió de fets que volen il.lustrar els perills del pas tant ràpid del temps prenen sovint la forma de diàlegs i situacions il.lògiques i incomprensibles.
La metàfora i les al.legories, fins i tot la sàtira, hi són. Però potser necessitavem alguna cosa més tangible i no precisament l’explicació final. I així, en definitiva, la pròpia idea de “Tiempo” acaba engolint la pel.lícula que no dedica el treball o l’ús del temps que haguessin fet falta perquè un bon punt de partida tingués més impacte a nivell emocional.
Envía una resposta