MEMORIA d’Apichatpong Weerasethakul
11 anys després de guanyar la Palma d’Or amb Uncle Boome recuerda sus vidas pasadas, el director tailandès torna a la competició principal després del seu pas per Un Certain Regard el 2015 amb Cemetery of Splendor.
I ho fa amb una pel·lícula rodada a Colòmbia, en anglès i espanyol i protagonitzada per la sempre divina Tilda Swinton. Però manté gran part dels elements del seu cinema: la relació entre el món terrenal i el món espiritual, entre present, passat i futur, els llargs plans fixos, el temps suspès, silencis extensos, un hospital, la selva, la natura, la pluja i les seqüències màgiques. Afortunadament, el cinema d’Apichatpong no ha perdut res en la seva translació.
Al principi de Memoria, un soroll fort i estrany al mig de la nit desperta a Jessica, una dona escocesa, interpretada amb la seva excel·lència habitual per Tilda Swinton, de viatge per Colòmbia. És incapaç de detectar el seu origen, les causes i tampoc sap si és ella l’única que l’escolta. El film explica la seva recerca per desvetllar els misteris d’aquest so.
En la seva recerca contactarà amb un enginyer de so que sembla entendre-la i que aconseguirà reproduir el misteriós so. Encara que quan més endavant intenti seguir amb aquesta línia de recerca es trobarà en un camí sense sortida. O al menys no l’esperada.
Aquest vagar de Jessica a la recerca d’una solució sense aparent avanç pot posar a prova la paciència dels espectadors inquiets, però per als que saben esperar que la pel·lícula segueixi el seu curs entre llargs plans, silencis i converses aparentment irrellevants, Weerasethakul té guardada la seva recompensa a manera d’un últim terç de pel·lícula en què els temps i els diferents mons conflueixen de forma màgica i natural.
PARIS 13TH DISTRICT de Jacques Audiard
Un altre guanyador de la Palma d’Or, per Dheepan el 2015, segurament la seva pitjor pel·lícula, torna a intentar repetir amb aquesta adaptació de quatre històries curtes de Adrian Tomine escrita pel mateix Jacques Audiard, Léa Mysius i Céline Sciamma.
Els seus protagonistes són Émilie, una jove d’origen xinès de caràcter difícil, Camile, un professor de secundària de color i alta autoestima a punt d’agafar-se un any sabàtic per preparar la seva tesi doctoral i Nora, una dona de Bordeus amb un passat, interpretada per Noémi Merlant, disposada a començar des de zero a Paris i deixar enrere un passat que prefereix oblidar, a la qual un error d’elecció de look per a una festa li complica la vida, però és el punt de partida per a una nova amistat amb una estrella del porno per internet.
A través d’una ajustada definició dels personatges i les relacions entre ells, Audiard torna a demostrar que és un narrador de primer nivell i ofereix un retrat realista de la classe treballadora urbana d’aquesta generació, condemnada a viure en precari, mirant a curt termini i a primar els aspectes més materialistes per poder subsistir. Uns personatges amb les seves arestes, els seus defectes i les seves virtuts, a través dels quals arriba el rerefons social de la pel·lícula, però que són molt més que mers arquetips o simples mitjans a través dels quals fer arribar el missatge. Émilie, Camile i Nora viuen en un entorn i unes situacions que poden no ser-los propícies, però són molt més que mers patidors de les mateixes.
Rodada en una bellíssim blanc i negre, és alhora un retrat del barri que dóna títol a la pel·lícula, un districte multicultural i multiracial situat al cor de París en el qual es barregen edificis tradicionals amb funcionals i moderns gratacels i que serveix d’alguna cosa més que de teló de fons de les vides dels protagonistes de Paris 13th District.
FRANCE de Bruno Dumont
Cinc anys després de la seva última participació en la competició de festival amb Alta Sociedad i una vegada rematades la sèrie de Quinquin / Coincoin i el seu díptic sobre Joana d’Arc, Bruno Dumont torna amb France, una crítica de traç massa gruixut i molta pinzellada gruixuda als mitjans de comunicació i al periodisme en l’actualitat. Els objectius de Dumont són lloables, però les seves formes resulten massa bastes i superficials.
La seva protagonista és France de Meurs, una periodista estrella de televisió francesa interpretada per Léa Seydoux, que aconsegueix que en una roda de premsa del propi Emmanuel Macron, li correspongui fer la primera pregunta. Fins aquí arriba el seu poder. Els seus ràtings són fantàstics, la seva repercussió a les xarxes socials instantània i immensa i el seu sentit de l’espectacle la porta a idear uns reportatges finament arreglats encara que de factura tècnica irreprotxable. Però hi ha un moment en què alguna cosa comença a fallar. En France personatge i a France pel·lícula.
Malgrat el seu to lleuger i cínic i el seu bon pols, a France li pesa la seva aproximació tan basta, simplista i sense matís al que busca denunciar i es fa repetitiva i s’allarga en excés i ni tan sols l’esforç i els recursos de Léa Seydoux aconsegueixen mantenir-la. Una grotesca relació sentimental i un encara més grotesc accident de trànsit semblen intents per obrir noves vies d’interès en el film, però el que aconsegueixen és acabar-lo d’ensorrar.
THE STORY OF MY WIFE de Ildiko Enyedi
També està protagonitzada per Léa Seydoux The Story of My Wife, la nova pel·lícula de la directora hongaresa Ildiko Enyedi que després de guanyar l’Ós d’Or de Berlín amb En cuerpo y alma fa el salt a la competició de Canes en la qual adapta la novel·la La historia de mi mujer de Milan Füst.
S’hi narra la relació entre Jakob Störr, un capità de vaixell que aposta amb un amic que es casarà amb la primera dona que entri a un cafè, i precisament aquesta primera dona que entra al cafè.
Malgrat una trama que per moments es surt del relat convencional i de certs tocs de bogeria i fins d’esperpent, la seva posada en escena acadèmica, lineal i plana aconsegueix anul·lar la mínima tensió, gràcia o espurna que pogués tenir el material de partida o la formació d’un arc dramàtic consistent i sòlid reduint The Story of My Wife a una successió de fets i a un encadenament d’episodis quasi arbitraris en què qualsevol relació causa-efecte entre ells sembla fruit de la casualitat. Fa la impressió que el respecte de Ildiko Enyedi per l’obra que adapta, una de les novel·les hongareses de referència de segle XX, ha anul·lat la seva personalitat autoral i el resultat són aquestes gairebé tres hores amb aroma a cartró pedra, a classicisme mal entès i a falsedat.
Envía una resposta