TITANE de Julia Ducournau
Fa 5 anys la francesa Julia Ducournau va revolucionar la Setmana de la Crítica de Canes amb Crudo, el primer llarg que dirigia en solitari, una pel·lícula que obria noves vies i va suposar una renovació de cinema fantàstic i de terror. El 2021, ha fet el salt a la competició del festival de cinema més important del món i amb Titane confirma el que ja s’apuntava a Crudo. Julia Ducournau és un dels noms a tenir en compte en el cinema fantàstic actual.
A Titane, Ducournau pren elements de multitud de pel·lícules anteriors i els incorpora al seu imaginari. Hi són Cronenberg, Winding-Refn, Polanski, Claire Denis, Gaspar Noé, Shinya Tsukamoto, l’Alien de Ridley Scott i Giger… però Titane no copia a ningú. Ducournau assimila totes aquestes referències i les retorna en un conjunt amb una personalitat original i pròpia.
Explica la història de dos personatges solitaris, perduts i desesperançats que descobreixen que junts la seva vida és millor. Que es fan bé mútuament. Ella (interpretada per la debutant Agathe Rouselle) és una jove fascinada pels cotxes amb una peça de titani al cap com a conseqüència de l’accident de trànsit que va patir sent nena. Ell (el veterà i sempre solvent Vincent Lindon), el responsable d’una brigada de bombers que fa 10 anys va perdre al seu fill.
Ducournau ho embolcalla en la cultura de les fires de vehicles, amb pertorbadores (com)unions entre la carn i el metall, amb models que practiquen sexe amb un Cadillac, amb una trama criminal, amb imatges gore, amb cossos degradats, amb bombers fornits, amb sons mecànics i una selecció de cançons tan heterogènia, com apropiada. Amb girs de guió inesperats, amb canvis de gènere, de to i de ritme, però aconsegueix que al seu torn el conjunt mantingui la consistència i la coherència d’una obra sòlida i contundent i un estil propis.
Titane és radical, arrasadora, violenta, sorollosa, pertorbadora, i visualment poderosa. Però també delicada, suggerent, emotiva i sensible.
A HERO de Asghar Farhadi
Des que el director iranià va guanyar l’Ós d’Or de Berlín amb Nader y Simin. Una separación, les quatre pel·lícules següents les ha presentat a la competició del Festival de Cannes i El pasado i El viajante a més es van dur premi.
De tant en tant escoltem o llegim la notícia que una persona es va trobar una cartera amb diners o un paquet amb objectes de valor i que va decidir fer-los arribar al seu legítim propietari en lloc de quedar-se’l. Una actuació generosa, correcta, civilitzada i de bon conciutadà. Però quan això passa en una peli de Farhadi podem preveure que els problemes d’aquest personatge estan a punt de començar.
El seu protagonista és Rahim, un home de mitjana edat, divorciat i pare d’un nen que acaba de sortir per un parell de dies de permís de la presó. En aquest temps intentarà que el seu creditor retiri la reclamació del deute contret fa uns anys amb ell i poder sortir definitivament de la presó. Quan la seva nova parella li diu que s’ha trobat una bossa amb un grapat de monedes d’or al seu interior sembla que han trobat la solució als seus problemes.
Però com he comentat més amunt, al cinema d’Asghar Farhadi no tot és tan senzill com sembla. El seu tret distintiu és retorçar les situacions i enfrontar els seus personatges a dilemes morals. Com passa a A Hero. Una petita mentida innocent i sense malícia és capaç de generar un efecte dòmino i semblar l’origen d’un complot. I els intents d’arreglar la situació no fan més que generar més embolic i complicacions per als seus protagonistes. Intentant neutralitzar la situació, amb actuacions en les quals preval l’interès particular, el curt termini i la percepció de les accions per part de tercers agreujada en aquesta època en què prima la immediatesa de les xarxes socials, l’únic que aconsegueixen és agreujar-ho encara més.
Tot i que finalment tot resulti massa retorçat i rocambolesc, Farhadi aconsegueix que en cap moment es perdi de vista l’origen del conflicte. Llàstima que el seu plantejament i desenvolupament, malgrat la seva ajustada posada en escena i de com dirigeix els interessos i les motivacions de gairebé una dotzena de personatges, venint d’Asghar Farhadi resulti rutinària i deixi el regust d’alguna cosa ja vist i gaudida anteriorment.
RED ROCKET de Sean Baker
El 2017 el nord-americà Sean Baker va revolucionar la Quinzena de Realitzadors amb la presentació de The Florida Project que confirmava el bo que ja havia mostrat uns anys abans amb Tangerine. Amb Red Rocket, una comèdia divertida i fresca sobre la tornada d’una estrella de cinema porno a la seva ciutat natal en algun lloc perdut de Texas, debuta en la competició per la Palma d’Or.
Red Rocket és el tipus de pel·lícula que depèn de forma total del seu protagonista. Mickey Saber, interpretat de forma aclaparadora per Simon Rex, està en pràcticament a tots els plans i totes les seqüències de la pel·lícula. I són el seu carisma, la seva personalitat i el seu atractiu la força motriu de la pel·lícula, una comèdia sobre les vides de les classes marginals de la societat nord-americana, dels que fa anys que van despertar del somni americà, si algun cop van arribar a tenir-lo, i es conformen amb sobreviure. L’acció de la pel·lícula transcorre en paral·lel a la campanya presidencial dels Estats Units de 2016, però les paraules de Donald Trump i Hillary Clinton no passen de ser més que part d’una banda sonora que sona de fons i que no aconsegueix interessar als ciutadans.
Davant la falta d’un mitjà mitjançant el qual guanyar-se la vida, donada la seva poca disposició a l’esforç i el seu passat com a actor porno, el seu protagonista optarà pel tripijoc, per saltar-se les normes i s’embarcarà en un perillós joc de seducció d’una jove, a través de la qual intentarà tenir una segona oportunitat per aconseguir aquest somni americà que no va aconseguir materialitzar en el primer intent. Un depredador a la recerca de la següent víctima de la qual poder aprofitar-se, un llop ferotge a la recerca de la seva caputxeta. Un revers del somni americà.
Una història de perdedors narrada en clau de comèdia en la que tot i que en alguns moments frega l’inversemblant resulta divertida, desenfadada i enginyosa.
Envía una resposta