DRIVE MY CAR de Ryusuke Hamaguchi

Només uns mesos després d’haver guanyat el Gran Premi del Jurat amb La ruleta de la fortuna y la fantasía a l’última Berlinale i tres anys després d’haver-se estrenat al Festival de Cannes amb Asako I i II, el director japonès Ryusuke Hamaguchi torna a competir per la Palma d’Or amb una de les pel·lícules que més suport de la crítica ha rebut de les vistes fins ara.

Drive my car Ryusuke Hamaguchi

De forma anàloga al que va fer el coreà Lee Chang-dong a Burning, Hamaguchi pren una història curta d’Haruki Murakami de menys de 50 pàgines, en aquest cas continguda en la recopilació Hombres sin mujeres, i la deconstrueix, la reestructura i la combina amb Oncle Vania d’Anton Txèkhov en un guió sobre la soledat i la pèrdua de gairebé 3 hores.

El trio protagonista són un director de teatre en hores baixes, una jove que treballarà com el seu xofer i un jove actor amb problemes per a assimilar la fama que treballarà amb el primer en un muntatge d’Oncle Vania multilingüe. Tot i que no és aquest l’únic nexe d’unió entre ells.

Drive my car Ryusuke Hamaguchi

Hamaguchi és un director de la paraula. Les seves pel·lícules es recolzen sempre en el text i en els silencis que el director nipó allarga confiant en la capacitat d’entesa i assimilació de l’espectador. En aquesta ocasió l’origen del text són dos pesos pesants com Murakami i Txèkhov, però Hamaguchi no aclapara. Les paraules de Txèkhov ens arribaran en japonès, mandarí, coreà i idioma de signes. Les de Murakami ho envolten tot. Però les seves paraules, els seus silencis, les seves situacions, les relacions entre els seus personatges flueixen suaument perquè l’espectador les faci seves. En llargues seqüències que transmeten el dolor dels seus personatges, el seu desemparament, la seva desorientació i la forma en la que a poc a poc van trobant consol a través de la relació amb el proïsme.

I per rematar, el bellíssim final en què una actriu sordmuda interpreta en llengua de signes el monòleg final de Sonia a Oncle Vania, en què paraula i silenci es fusionen en una de les seqüències més belles de l’any.

LINGUI. SACRED BONDS de Mahamat Saleh-Harun

Després de guanyar el premi del jurat fa 11 anys amb El hombre que grita, el txadià Mahamat Saleh-Harun, un habitual d’aquest festival, torna a el concurs amb Lingui, Sacred Bonds, una denúncia de la situació de la dona al seu país i una reivindicació dels seus drets tan innegable i necessària en el seu fons, com bàsica i simple en el seu reflex cinematogràfic.

Lingui Sacred Bonds Mahamat Saleh-Harun

La seva protagonista és Amina, una musulmana practicant que viu amb la seva filla de 15 anys, Maria. Quan s’assabenta que aquesta està embarassada i vol avortar, xocaran de front amb una societat i un país que ho condemnen tant de forma legal, com social.

No se li pot posar cap però a la denúncia i reivindicació en pro dels drets de la dona de Lingui. No només pel que fa al dret a l’avortament. Hi ha més. Al llarg de la pel·lícula s’aniran revelant més situacions que des de la mirada del primer món occidental resulten xocants, retrògrades i inadmissibles.

Lingui Sacred Bonds Mahamat Saleh-Harun

Però a l’hora de valorar els mèrits cinematogràfics de Mahamat Saleh-Harun la seva proposta resulta escassa. Tant la seva posada en escena, les seves interpretacions, com el seu guió resulten massa elementals i simplistes. Però tenint en compte la presidència i la composició del jurat, tampoc seria d’estranyar que se li fes un lloc al palmarès.

LA FRACTURE de Catherine Corsini

Però en el primer món també queden coses per reivindicar. A la França republicana de la grandeur, la llibertat, la igualtat i la fraternitat continua havent-hi coses que no funcionen bé. O que funcionen cada vegada pitjor. I en concret a la pel·lícula La Fracture de Catherine Corsini els seus protagonistes són víctimes de la manca de personal en els serveis d’urgències d’un hospital, precisament en vaga reivindicant la millora de les seves condicions, una nit en què els enfrontaments entre els armilles grogues i la policia provoquen una càrrega de treball major de l’habitual.

La Fracture de Catherine Corsini

A aquest situació ja tensa d’origen arriba Raphaëlle, interpretada per una exagerada Valeria Bruni-Tedeschi, víctima d’una caiguda al carrer en plena persecució de la seva parella Julie, una Marina Fois molt més moderada i controlada. Perquè sembla que d’acord amb el manual d’interpretació de Bruni-Tedeschi, la vis còmica és directament proporcional al nombre d’escarafalls, crits i histrionisme deixat anar per unitat de temps. Les vicissituds dels diferents ferits al servei d’urgències donen lloc a una cerimònia del caos allargada i repetitiva que corre el perill d’acabar neutralitzant l’origen de la seva reivindicació per esgotament de l’espectador i passant a mer fons decoratiu la lluita dels armilles grogues. A vegades menys és més. Encara que tampoc seria d’estranyar que La Fracture acabi sent una de tantes pel·lícules que quan s’estreni a les pantalles espanyoles fa referència al nombre de milions d’espectadors a França.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X